Periodista conegut pels seus llibres de patrimoni, una de les seves passions és navegar amb patí de vela. Després de recórrer tot el litoral, ha escrit “Catalunya amb patí de vela” (Viena) i aquest dissabte el presenta a Cadaqués.
Fa just un any de la travessa amb patí de vela de Daniel Romaní pel litoral català i que va concloure a la platja de Ses Oliveres de Cadaqués, el mateix lloc on dissabte, a dos quarts de dotze del migdia, presenta el llibre amb Gerard Esteva, Anna Pujol, Laura Blay, Salvador Alsius, Quico Despuig i la il·lustradora Elisabet Capdevila. Aquest dia, qui vulgui pot provar què se sent navegant amb una embarcació tradicional catalana.
Com se li va acudir anar del delta de l’Ebre fins al cap de Creus amb patí de vela?
Aquest no era un somni de tota la vida, sinó que la travessa me la vaig inventar pocs dies abans, va ser una cosa molt improvisada. De jove havia navegat molt amb patí fent regates i de monitor, però després he estat molts anys pràcticament sense sortir perquè he tingut moltes criatures i molta feina (riu).
Per què de sud a nord?
Perquè normalment bufa garbí i és més fàcil de pujar.
En el llibre confessa que la travessa la va fer per trencar una mica el guió marcat.
Una travessa així té el seu grau d’imprevisió i sorpresa i realment van passar coses.
D’entrada, no tenia ni patí.
No, de fet em vaig inventar tenir convidats estrella i em va agradar molt, perquè era una manera de compartir l’experiència. I els vaig començar a convocar sense tenir ni patí, el tenia emparaulat, però no confirmat. El vaig llogar al club del més al sud, on hi ha patins, a la platja llarga de Tarragona. Sí, soc un navegant sense patí i sense club.
Al final n’acaba fent servir tres.
El primer, navegant a prop del club nàutic Castelldefels, un dia d’un vent bastant fort, però tampoc excessiu, un dels sis cables del pal es va desenganxar del buc i va trontollar fins que va caure a l’aigua el pal i la vela. Vam arribar al club nedant amb el patí. Allà vaig pensar que la travessa s’havia acabat, perquè no tenia gaires dies per fer-la. Però hi vaig trobar una persona que em va dir que em deixava el vaixell per continuar. Em va semblar bastant sorprenent, perquè no la coneixia de res. Vaig agafar el seu telèfon i l’endemà li vaig trucar.
Amb aquest segon també va tenir problemes.
Va ser una cosa menor, es va desenganxar una de les bancades (travesser de fusta), l’última de popa. Arreglar-la era una reparació de fuster que portava els seus dies. Just on vaig parar, una altra persona me’n va deixar un altre.
Quanta generositat.
En un món en què hi ha gent que no deixa ni el cotxe a un familiar, oferir un vaixell a algú que no coneixes de res… Entre patinaires hi ha molta generositat. És cert que el litoral català és una mica hostil a la vela lleugera, està tot amb boies i no et veuen amb bons ulls.
Va començar a les Cases d’Alcanar que, segons diu, és dels millors llocs per navegar.
Vaig navegar per la badia dels Alfacs, la barra del Trabucador, que és un lloc molt bonic amb algun ventet maco per navegar, però, allà als patins a la platja no els volen.
El llibre no deixa de ser un viatge per tots aquests pobles del litoral. Evoca moments històrics, personatges, racons…
Quan feia la travessa, mai vaig pensar que seria un llibre, perquè ho feia per gust i per lleure. Va ser després que –amb les experiències i peripècies, les que també explicaven els acompanyants– vaig pensar que podia ser un llibre. Així que he tornat als llocs on vaig fer nit per parlar amb la gent i agafar idees. També és una mica Catalunya des del mar sense seguir un relat cronològic. És com un somni posterior al viatge.
L’aventura, a més, no s’ha acabat.
No, faré cinc dies més de travessa a partir del 31 de juliol, amunt de Cadaqués, també compartit per altres patinadors, cap a Portbou i els llacs interiors.
Dels anteriors còmplices, algun no havia pujat mai a un patí.
No, i, fins i tot, no havia vist mai un patí de vela.
Tothom hi pot navegar?
Ningú et demana cap carnet, però hi ha la responsabilitat pròpia individual de si pots sortir o no.
Depenent per on passa, és força crític amb l’estat del litoral.
Sí, però des del mar també veus zones força verges. Per la zona del delta de l’Ebre vam navegar set o vuit hores i pràcticament no vam trobar cap embarcació i era 1 d’agost. Al nord, em va agradar la zona del Montgrí, amb les parets de cent metres d’alçada que són impressionants i estan molt preservades.
És comú el patí de vela a la zona de l’Empordà?
A Cadaqués, n’hi havia hagut algun fa molts anys i els que hi ha més amunt són a Sant Antoni de Calonge, on hi ha un club bastant actiu.
El patí atrau molt. Per què?
És una embarcació que just fa cent anys que es va crear. El van inventar a Badalona i Barcelona. Navega molt bé i hi ha qui diu que és l’Stradivarius de la vela. És una embarcació que pot aconseguir grans velocitats, dels de la vela lleugera és de les més ràpides. Tot i que no té timó i que es governa amb el cos de qui el porta és relativament senzill de fer funcionar. És molt autèntica. La majoria són de fusta i són molt senzills. És un catamarà amb dos flotadors, cinc travesses, pal i vela i ja està. I fet aquí. Alguns l’anomenen el patí català, però a mi no m’agrada gaire. És el patí de vela i prou i sí que es practica a altres llocs d’Europa i a les Illes.
Com va sorgir?
A Barcelona, el mar era molt brut i buscant aigües netes per anar-se a banyar, a un catamarà petit li van posar un pal i una vela per anar mar endins. Així es va inventar. Els germans Mongé de Badalona van fer el disseny que és pràcticament l’actual.
Al text de Daniel Romaní l’acompanyen unes belles i delicades il·lustracions, com aquestes dues de Cadaqués. Estan realitzades amb la tècnica de l’aquarel·la, i les ha fet la seva dona, Elisabet Capdevila, que és metgessa especialista en medicina interna i aquest és el primer cop que les seves creacions es publiquen.
