Anys enrere, les roques de la platja de les Muscleres feien honor al seu nom. Era fàcil trobar-hi musclos de totes les mides. Quan anar a caçar-los no era tan mal vist com ara, qui més qui menys hi anava de bon matí per agafar-ne un bon sarronat. No diré pas que ja no se’n facin de musclos, però la seva absència ja és un fet consolidat. Hi ha qui diu que va ser la llevantada del 2009, la que va fer aixecar el passeig, la culpable d’aquesta absència. D’altres parlen del canvi climàtic, de l’escalfament de l’aigua... També, segurament, l’excés de depredació d’aquests fruits de mar. Tot influeix, segur.
Tanmateix, els pescadors de canya es queixen amb la frase de sempre: «No hi ha pas ni un trist serranot, no agafem res». Els bussejadors aficionats que neden amb el tub, les ulleres i els peus d’ànec, tampoc gaudeixen gaire de la fauna submarina. «Si vingués en Cousteau se’n tornaria cap a Mònaco amb un coet al cul», em diu un amic que ha guardat els estris per a un altre estiu. Aquest mal és generalitzat a la nostra costa. Ja no dic res de les garotes, també depredades amb excés.
Mentre rumio aquestes i altres cabòries estivals, m’arriba la notícia de la troballa d’una línia de palangre immensa, estesa dins dels límits de la reserva de les Illes Medes. Ja no m’estranya res: ni allò que hauríem de protegir, està protegit, ni allò que hauríem de vigilar, està prou ben vigilat.
Ara la meva mirada està fixada en l’arc de pedra natural de la platja del Portítxol, just davant de l’Hostal Empúries, a cal Gambo. Com va passar amb la roca del Frare i altres senyals mítics de la costa, aquest arc durarà fins que l’erosió que provoquen els temporals ho permeti. Ja em sap greu dir-ho. I encara em sap més greu pensar que no hi podem fer res. Ja ho deia sempre l’àvia: «L’aigua no té aturador». Malauradament, sembla que el canvi climàtic tampoc en té, encara que hàgim escrit aquest article des del punt per on van entrar els viatgers que ens van civilitzar, diuen. I no ho van fer prou.
