La Felicitat estava asseguda contemplant la taula de treball. En el cap hi tenia un munt de coses. Més ben dit hi tenia molts projectes i algunes tasques encara pendents de fer. De sobte n’hi vingué una en concret al cap. Aviat havia de conèixer una persona interessant. Estava il·lusionada.
Ella sempre havia treballat molt. S’havia donat poques llicències per a l’esbarjo. Però és que era una enamorada de la seva feina. Deia que l’enriquia a nivell personal. Per a ella la feina, el gaudi i les distraccions eren sinònims.
De sobte se n’adonà que el temps, la seva vida, li estava passant volant. Ja feia anys que un company li digué: «Has vist que hem deixat de ser els més joves de l’equip per a ser els més grans?». Aquesta frase la féu reflexionar i recordar un munt de coses viscudes des de d’uns anys. Aquesta part de la vida ja no era recuperable. Era vida ja viscuda i que no tornaria. Calia mirar el passat i preparar-se pel futur, sense oblidar-se de viure el present. I va recordar un seguit de dites relacionades amb el pas del temps. Per exemple la que feia: «cada matí surt el sol a Roses» i un altre que diu: «Hi ha més dies que no pas llonganisses» perquè a la vida tot s’acaba. Això li havia dit un home gran, savi i bo. Ella sempre se l’havia escoltat i li havia fet cas. Però no era fins ara que havia entès realment el què ell li havia anat explicant.
Va començar a observar el present i a gaudir-lo. Així cada matí mirava de fer coincidir el moment de llevar-se amb la sortida del sol per apreciar com n’era de bonic veure’l eixir. Era un regal diari que la feia molt feliç.
Cada nou dia se li presentava amb alguna sorpresa. Un dia li venia embolcallat d’il·lusió, perquè havia de conèixer a una persona especial amb qui desitjava consolidar una amistat que havia nascut de forma casual. Quanta font de salut tenia a la seva vida. Perquè la felicitat també és un element que la genera. I es troba en aquelles petites coses que som capaços de percebre i d’apreciar abans, durant i un cop han passat. A la feina tenia companys i amics i el seu lloc de treball era una altra font de felicitat. Apreciava els gestos d’amistat dels companys i s’entregava a la feina amb il·lusió.
Al costat de casa seva hi vivia una família jove, que tenien un fill petit i escotorit. Al nen, com a la majoria d’infants li agradava de tocar el timbre de la casa veïna. Ella feia veure que no el veia, perquè li durés més temps el joc a l’infant. Quan pensava que els pares el recollirien i el renyarien, ella obria la porta i amb un somrís als llavis, li oferia un conte com a regal. La cara de l’infant reflectia alegria, que compartia amb la Felicitat. Gaudir de l’espontaneïtat dels infants dona benestar i salut.
A l’altre costat de casa seva hi vivia una parella de persones molt grans. Feia molts anys que eren veïns. No passava dia que no es desitgessin que aquest fos bo i ella sempre estava pendent de si ells tenien alguna necessitat per cobrir. Tenir un bon veïnatge és un regal que dona tranquil·litat.
En aquest escrit s’ha tractat del binomi felicitat i salut. En aquest cas, basant-nos en les relacions humanes. Perquè tot el que ens dona salut ens allunya de la malaltia. La Felicitat pensava en la salut.
