Com deia John Lennon: «Jo crec en tot fins que es desmenteix». Per això, nego categòricament que jo hagi estat mai president de la Generalitat. Amb el màxim respecte, i espero no desil·lusionar ningú, no sóc la persona que va passar la pandèmia del coronavirus fins al primer d’octubre de 2020 a la Casa dels Canonges, dies després de la seva inhabilitació.
La meva relació amb el MHP Quim Torra s’emmarca en la categoria de saludats, tant abans, com durant i després del seu pas per la Generalitat. Res més. Ara bé, per estranyes circumstàncies, m’han confós en diferents ocasions amb el també advocat, editor i escriptor. Mig de broma, un company de feina sempre ha provat d’accelerar-me destacant les meves semblances amb el Molt Honorable. Però el súmmum va ser el dia que, després de perseguir-me per un supermercat de Santa Coloma de Farners, un matrimoni se’m va acostar a saludar-me i a desitjar-me molta sort. Imagineu-vos la meva cara de sorpresa darrere d’una mascareta que, segurament, va facilitar l’equívoc. Encara no fa massa temps, una altra persona em va felicitar per les meves memòries a l’espai històric adjacent al Palau de la Generalitat, on el president té les seves dependències. Quim, la felicitació és per a tu.
El cert és que investigadors de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras han descobert que les persones extremadament similars, però sense relació de parentesc, comparteixen característiques genètiques en els gens encarregats de la formació de les característiques facials. Un fet que permet, des del punt de vista biològic, l’aparició de dobles en indrets remots. Un fet que havia interessat les arts i la cultura popular, però que mai s’havia estudiat científicament i que ara obre noves línies de recerca.
Equívoc resolt, ja podeu estar tranquils. Si ens trobem pel carrer ens continuem saludant com sempre. Això sí, us podeu estalviar el molt honorable.
