Corrien les Fires i Festes de la Santa Creu de l’any 2010, i aquell any el pregó de Fires el va fer des del balcó de l’Ajuntament l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, probablement un dels millors escriptors en llengua catalana de les darreres dècades que, a més, era figuerenc.
En Vicenç Pagès va traspassar fa molt pocs dies, i com era d’esperar ha fet convulsionar el món cultural al nostre país; notícia molt trista. D’arreu han arribat mostres de condol, tristor i solidaritat per la pèrdua d’un gran escriptor, però també d’un figuerenc il·lustre i com tothom coincideix, una bona persona.
En aquell pregó de l’any 2010, Pagès va posar en circulació una paraula nova, un vocable fins aleshores desconegut, però que va fer certa fortuna i que aquests darrers dies ha tornat a sentir-se: La figueresa. Aquest terme definia el caràcter d’una bona part dels figuerencs «que es queixen, que remuguen, que critiquen amb furor o amb elegància. És normal, la nostra manera de ser, la figueresa, és així». Definició ben trobada, de bon observador de la realitat i el seu entorn, de gran coneixedor de la seva ciutat, de persona culte i cultivada.
De fet, en Vicenç Pagès era -em grinyola conjugar el verb ésser en passat, a l’igual que l’escriptor Màrius Serra escrivia al Núvol–, un narrador excepcional, amb una idea de la literatura que li proporcionava aquell a més a més que el convertia en un escriptor excepcional.
Lector incansable, fa pocs mesos ell mateix explicava a xarxes una visita a un institut amb estudiants de quart d’ESO on els deia que no llegir significava: que els estafessin, que tindrien feines avorrides, que no entendrien el funcionament del món, que els faltarà imaginació o que no sabran escriure. La lectura ens fa lliures.
Sempre l’he considerat un «aventurer del llenguatge» sagaç, irònic, flegmàtic, proper i discret; a través de la seva obra ens acosta a un ideal, millor o pitjor però sempre interessant, oportú i necessari. La seva obra ens el farà sempre present.
