Hi ha una cançó d’en Raimon que parla de la pluja: «Al meu país la pluja no sap ploure / O plou poc o plou massa / Si plou poc és la sequera / Si plou massa és la catàstrofe / Qui portarà la pluja a escola? / Qui li dirà com s’ha de ploure? / Al meu país la pluja no sap ploure». I amb l’excusa que la pluja no va a escola, en Raimon ens parla de l’escola franquista on no s’ensenyava res de positiu: ni a conèixer les flors de l’entorn, ni els arbres, ni els ocells. Segons ell la vida es quedava a la porta mentre a l’escola -on només hi havia desinformació i desmemòria- hi entraven cadàvers de pocs anys.
L’escola mereix un capítol a part, sobretot ara que s’ha posat de moda a les xarxes penjar fotografies de grups escolars d’aquells anys i cantar-ne les meravelles... quan l’escola d’aquella època era més aviat trista i alienadora... Sí que és veritat que hi ha coses bones d’aquells temps, com jugar al carrer, per exemple... Però el tema que volia tractar avui era la pluja, que l’altre dia va fer acte de presència, i com era d’esperar després de tant de temps de calors i sequera, ho va fer de manera, diguem-ne, desordenada. Va ser una aparició sobtada i sobradament intensa, per desaparèixer de nou i deixar-nos amb més calor i més sequera. Fa ja temps, hi havia una àvia que m’explicava que ella creia que plovia menys perquè les persones havíem oblidat els beneficis de la pluja i no la desitjàvem. Argumentava que com que ja teníem aigua a les aixetes i ens havíem acostumat a fer festes i festasses a l’aire lliure, perquè la pluja hi destorbava. Continuava dient que, abans, amb les feines del camp, els temps de pluja eren moments de recés, de repassar eines, de fer coses a la casa, mentre que ara s’ha d’anar igualment a la feina, sigui en transport públic, en cotxe o a peu i, és clar, la pluja és un destorb. I -deia ella- la natura i nosaltres som una sola cosa, i ella, la natura, nota i sent els nostres desitjos; llavors, si no desitgem la pluja –i cada cop la desitgem menys- com volem que plogui? Doncs resulta que els núvols passen de llarg i no envien l’aigua que necessitem... He sentit parlar moltes vegades de la força del pensament. En una pel·lícula -”la selva escarlata”- els indígenes la fan servir per fer ploure molt i molt i trencar la construcció d’una presa...
Penso que sí, que la pluja ens molesta i no la desitgem. Llavors...
