Fa pocs dies, a Peralada, va cantar un dels seus darrers concerts Joan Manuel Serrat; volia acomiadar-se de l’Empordà i ho feia als jardins del Castell –en pocs dies, també ho farà a Sant Feliu de Guíxols–. Les cròniques del concert han estat emotives i amb un aire de comiat, que sense estar exempt de certa melangia desprenien, tanmateix, l’alegria del «viure per veure-ho».
El concert va ser una mena de cercle virtuós de la música de Serrat –amb gairebé vuitanta anys continua sent el noi del Poble Sec–, amb un inici fantàstic com Temps era Temps, una cançó de l’any 1980 que ressegueix una època ja gairebé perduda, tancant amb una altra mítica cançó com Paraules d’amor, enregistrada l’any 1968, que ha estat una de les bandes sonores del nostre país amb la qual s’han enamorat milions de persones.
Sota el títol d’«El vici de Cantar», ha engegat aquesta gira de comiat que el portarà per tot el món; tot un detall que hagi volgut passar per l’Empordà, que sempre ha afirmat que se l’estima. I és que Serrat ha esdevingut una icona al nostre país, i també ho és per a altres territoris que el tenen com a referent.
D’alguna manera té lògica, probablement perquè les seves cançons –o poemes musicats– parlen d’allò que ens incumbeix a tots, temes universals en els quals tots ens podem sentir interpel·lats; i d’alguna manera tenen a veure amb el bé i el mal, amb allò que és correcte i el que no, i probablement també per això ha aixecat polèmica i a voltes alguna incomoditat.
A través d’aquest «vici de cantar», a Peralada, en uns dies a Sant Feliu de Guíxols i a molts altres llocs, apareix no només el cantant i la seva música –plena de versos seus i d’altres poetes–, sinó la persona, el compositor, el poeta, el culer, el que canta a La Tieta i al Pare, al Mediterrani o a Barcelona. I les seves melodies, amb aquella veu trencada, continuaran salvant a nàufrags enmig del merder –com diu una de les seves cançons–, perquè d’alguna manera per això les va compondre.
