No ho han dit a les notícies de la televisió. No són noms aliens. No són cares desconegudes. No són «algú». Són ells. Ho sabem perquè ens arriba pel boca-orella al poble. Són ells. I tenen dolor per la pallissa física i dolor mental i dolor emocional. I quina merda que surtis apallissat d’una festa major de poble per la teva condició sexual.
Cops dels difícils de curar i blaus evidents i dolor immens. Cap de les històries que s’expliquen lliguen. Com sol passar. Com va anar, al cap i a la fi, ben poc importa. Bé, sí: importa per denunciar-ho. I ja ho han fet on cal fer-ho, els afectats. La resta els oferim tot el suport que els calgui. Poc podem fer perquè els cops físics i mentals els facin menys mal. O potser sí. Algun missatge per WhatsApp, que sembla menys empipador. Contesten agraïts i sí, s’hi llegeix dolor immens, gran impotència i enorme tristor profunda. Tanta que només hi pots respondre amb allò d’aquí em teniu, si hi puc fer res. Aquest «aquí em teniu» per la proximitat que fan la ràbia i la indignació encara més profunda. Una ràbia i indignació i tristor que hem de viure cada cop que les notícies parlen d’una agressió homòfoba. Cada cop. Sigui on sigui.
Les agressions violentes contra el col·lectiu LGTBI van augmentar un 50% a Catalunya durant l’any passat. L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) va comptabilitzar 284 incidències el 2021. El juliol va ser el moment de l’any que es van registrar més casos, 48, i la majoria de les agressions es van produir en cap de setmana. La fredor, la rigidesa i la lentitud del sistema judicial fan que massa víctimes acabin desistint el camí de la denúncia. I no pot ser. Cal una reparació real a les víctimes d’odi. No es poden sentir soles. Mai es poden sentir soles. Les hem de saber acompanyar en la gestió del dolor físic i també en la de la ràbia i la impotència que senten després de les patacades i dels insults. Ens volem vives, les dones i totes les persones. Vives i lliures. Lliures i vius.
I hem de dir prou. Quina merda de societat estem construint perquè uns joves que estimen a qui volen i com volen acabin apallissats de matinada un divendres de festa major en un poble de l’Alt Empordà com Lladó?
