Plutarc, filòsof grec dels segles I i II dC, va escriure que el petó provenia d'una antiga llei que prohibia a les dones beure vi i que els marits ho comprovaven amb un bes a la boca. Curiosa explicació, misògina sens dubte. També deia que les núvies gregues mossegaven un codony abans de fer el primer petó al futur marit. Els romans, en qüestió de petons, distingien entre l'osculum amistós, l'amant basium i el més carnal suavium. Aquest darrer seria el petó amb llengua, diria jo...
Als darrers anys quaranta i primers cinquanta del passat segle, els capellans estaven molt capficats per aquestes qüestions del sexe i a les misses, per si calia intercanviar algun petó de germanor, van separar els homes de les dones, ells a un costat de l'església i elles, a l'altre. En aquell temps vaig llegir El sabor de un beso, poema de José M. Millán: «Me pides, niña preciosa, / que te describa de un beso / el sabor, y que haga de eso / una poesía hermosa. / ¿Acaso crees, mimosa, / que esto es tan fácil de hacer? / ¿Y cómo darte a entender / de un beso todo el sabor, / si aún no sabes qué es amor, / si aún no eres mujer?»... Ho recordo perfectament encara, llavors era temps de llegir poemes en castellà. Això o res, amics...
A l'obra de Shakespeare, Romeu s'acomiada de Julieta després d'una nit d'amor i de preguntar-se si era el rossinyol o l'alosa qui cantava: «Adeu, adeu! Un bes i prenc l'escala»... Recordo així mateix una cançó francesa de Paul Bonneau, amb lletra d'Henri Büsser: «J'ai peur d'un baiser / comme d'une abeille. / Je souffre et je veille / sans me reposer: / J'ai peur d'un baiser!»... Mario Benedetti, amb un bon punt d'ironia, assegurava en un haiku dels seus: «En tot idil·li / hi ha una boca que besa, / l'altra és besada».
Un bell poema amorós de la literatura catalana és a Mester d'amor, de Joan Salvat-Papasseit: «Si en saps el pler no estalvïis el bes, / que el goig d'amar no comporta mesura. / Deixa't besar i tu besa després, / que és sempre als llavis que l'amor perdura»... Amb aquests versos finals: «Deixa't besar i si et quedava enyor, / besa de nou, que la vida és comptada». També Josep M. de Sagarra, al Port de la Selva, recordava aquest tema a Cançons de rem i de vela: «Entre les barques quan passa l'amor, / no duu la fúria de crits i besades, / l'amor que passa a la vora del mar / és blau verdós i flexible com l'aigua. (…) Vol una galta que es deixi besar, / però que hi posi una certa recança; / l'amor que passa a la vora del mar / és un amor de molt poques paraules»...
Quan de jovenets anàvem al cine, esperàvem ansiosos el final del film, amb el bes apassionat dels dos protagonistes. En aquell temps, totes les pel·lícules acabaven així. El primer petó al cinema, font pròdiga en aquest tema, deien que fou a The kiss, el 1896. Després, tal vegada caldria recordar Romeu i Julieta, del 1968, i Titanic, del 1997. El 13 d'abril fou proclamat Dia Internacional del Petó. Segurament no hi ha res tan commovedor i arrauxat, fora de tot seny i mesura, com un petó a la dona estimada. Uns llavis ajuntats amb uns altres llavis, dos alès que s'uneixen i es confonen... I acabarem ara amb uns versos de l'empordanès Carles Fages de Climent a Cent consells d'amor: «Per cada goig un perdó, / per cada esplai, una mida: / jo et demanava un petó / i tu m'has ofert la vida».
Petons i besades... Nits i nits somiant aquells dolços moments. La vida ens porta sovint per estranys viaranys, insospitats. I tornem un i altre cop, encesos d'amor. Petons i besades...
