Quiosc

Empordà

Mohamed El Amrani: «Cal fer el pas de coexistir a conviure»

El periscopi

Mohamed El Amrani

Vint anys de teatre a Roses

"Avui el Teatre Municipal de Roses és un pulmó d’aire fresc cultural que s’ha anat consolidant com un equipament dinamitzador i, fins i tot, m’atreviria a dir cohesionador"

Recordo com si fos ahir els llargs, però emocionants assajos en els quals, ara fa vint anys, més de 750 marrecs vam participar per a la inauguració del nou Teatre Municipal de Roses. La Tonalitat de l’infinit del compositor Feliu Gasull, escrita per Enric Cassases, ens va acompanyar durant mesos de preparació. Totes les escoles s’havien sumat a una actuació coral que posaria en marxa un nou equipament cultural i social que amb el temps ha esdevingut una referència.

Dues dècades després, han passat moltes coses. Aquella generació hem viscut moments de gran intensitat, però ben segur que mantenim a la retina i el record el 21 de juny del 2022. He de reconèixer que va ser tan il·lusionant per tots aquells nens i nenes, que encara avui recordo moltes de les lletres que ens van fer memoritzar.

Avui el Teatre Municipal de Roses és un pulmó d’aire fresc cultural que s’ha anat consolidant com un equipament dinamitzador i, fins i tot, m’atreviria a dir cohesionador, ja que la cultura sempre cohesiona i projecta el millor de nosaltres mateixos. Han estat moltes les representacions teatrals, musicals i artístiques que han passat pels nostres escenaris.

En aquest camí, sense dubte, a qui hem de reconèixer part de l’èxit és al Grup de Teatre de Roses. Un grup de veïns i veïnes que han liderat tot tipus de representacions que any rere any s’han anat formant i apropant a la gent. De fet, més enllà de grandiloqüències, els equipaments culturals de proximitat si destaquen per alguna cosa és per la seva força a l’hora d’integrar els interessos i motivacions més populars. El Grup de Teatre així ho ha fet sempre. Ara, amb el gran repte de relleu generacional.

Avui no s’entendria Roses sense el seu teatre. Cal constància i perseverança per mantenir-ne el futur i per continuar protagonitzant la nostra història, en la qual la cultura serà sempre un refugi. Com cantàvem ara fa vint anys: «Cel amunt de les estrelles, més enllà de la galàxia, on s’acaba el meu jardí, comença un altre jardí , comença una altra galàxia i són unes altres estrelles». Per molts anys més!

Compartir l'article

stats