Comença la resta de la nostra vida

Maverick Viñales ja sap quin és el circuit més difícil. No són ni Mugello ni Qatar, els més ràpids de MotoGP. Tampoc Sachsenring amb la seva cascada de revolts, ni Motegi amb les desacceleracions més dures per a pilots i màquines. Ni molt menys el llevataps de Laguna Seca, als Estats Units. La seva cursa més difícil ha estat circular per un carrer qualsevol com a una persona invident. Convidat per la delegació de l’ONCE de Figueres, el pilot de Roses va provar dimecres l’experiència de caminar per una via pública, privat de la visió. «Un repte molt dur, gens fàcil» va assegurar admirat l’empordanès, acostumat a pilotar la seva moto pels traçats més difícils del món a més de tres-cents quilòmetres a l’hora.

Només unes hores més tard, una altra esportista d’elit em tornava a deixar clara la importància de «veure les persones amb discapacitats, per les seves capacitats». Astrid Fina ha estat una de les ponents de la quarta edició d’eWoman Girona, organitzat per Diari de Girona, del mateix grup editorial d’Empordà. Quan tenia vint-i-cinc anys, un accident amb moto tornant del camp del Barça va canviar la seva manera d’entendre la nostra existència. Aquell xoc físic i emocional va obligar-la a prendre una decisió difícil, deixar-se amputar el peu dret. Un salt d’onze metres després de ser envestida per un cotxe va acabar amb la seva «primera vida» però, a partir d’aquell moment, va entendre que també començava la seva segona vida. Així que va aixecar-se tantes vegades com va ser necessari, tant literalment com metafòrica, fins a aconseguir la medalla de bronze als Jocs Paralímpics de Pyeongchang de 2018 i un any més tard, al Mundial de Snowboard Adaptat. Actualment, es dedica a ajudar les persones a creure en elles, a canviar la mirada sobre la discapacitat i a recordar-nos –gràcies per insistir-hi– que cada dia comença la resta de la nostra vida. Que així sigui.

Subscriu-te per seguir llegint