Quermançó era un dels paisatges predilectes del genial Salvador Dalí. Anant de Figueres a Cadaqués, el pintor empordanès s'aturava sovint davant d'aquest castell i deia que des de dalt de la fortalesa en runes es contemplaven les més belles postes de sol del món. Fins i tot va imaginar un orgue que emetria música allà, accionat pels udols de la poderosa tramuntana.
Diu l'antiga llegenda d'aquest castell que a la comtessa de Molins només li agradava menjar-se el moll de l'os de les bèsties sacrificades i així, a poc a poc, es va anar arruïnant. Ja en la misèria, un dia va tastar el pa amb nous i exclamà planyívola: – Si hagués sabut que el pa amb nous era tan bo, encara seria senyora del castell de Quermançó...
Altres llegendes imputen a aquesta dama la voladura del castell, amb els explosius que hi havien deixat els francesos. Deien també que ella quedà sepultada en l'explosió i que el gegant de Ventalló anà a buscar les despulles per enterrar-les a Sant Pere Pescador, on havia nascut la senyora.
A Llers també hi ha un castell amb llegenda. Era veu popular que hi havia hagut segles enllà un comte bevedor de sang humana de nom Estruch, el vampir. Com a senyor del castell de Llers, condemnà a la foguera una dona acusada de bruixeria, que abans de morir li va llançar una maledicció. Cridà amb ràbia que, un cop mort, el comte no descansaria en pau, sinó que tornaria a la vida com un condemnat etern. Els rumors apuntaven que temps després va assassinar molts veïns per beure-se'n la sang. També que, ben plantat com era, enamorava donzelles i les deixava prenyades encara que les criatures, amb tot de deformitats, morien al cap de poc de néixer. Del nom d'Estruch provenen, sembla ser, els mots malastruc i malastrugança.
El castell de Mont-roig és una vella edificació, ara en ruïnes, a Darnius. Es deia que el nom venia de la sang de la dama del castell i del seu amant, assassinats pel marit gelós. Segurament, però, aquest nom prové del terreny argilós, de tons vermellosos. S'hi pot anar per una pista forestal que uneix Darnius i Biure. Per altra banda, un dels gegants més alts de Catalunya residia al castell de Requesens, a la Jonquera. Es deia que era set vegades més alt que la torre del castell. Altres veus asseguraven que el gegant en qüestió no residia al castell de Requesens, sinó al de Siurana.
La llegenda del castell de Sant Salvador, o de Verdera, explicava que la darrera reina mora del lloc, un cop vençut el seu marit a la batalla, encapçalà la resistència dalt del cavall. Però la bèstia embogí i es llançà cingle avall. Diuen que encara ara se senten els gemecs de la reina algunes nits.
Una altra versió explica que la filla del comte d'Empúries s'enamorà d'un pastor. Ella quedà embarassada del seu enamorat, mentre son pare la volia casar amb un altre. La jove, incapaç d'assumir el fet anunciat, se suïcidà saltant a cavall pel precipici. I encara una altra història explica que la comtessa en qüestió es llançà al buit amb el seu cavall, fugint de la persecució amorosa del vescomte de Rocabertí.
Del castell de les Escaules, una altra rondalla. Antigament diu que hi havia dos camins de set canes d'amplada, un arribava a Barcelona, l'altre a Perpinyà. Molts anys després, desapareguts ambdós, el senyor feudal hi volia fer una nova via i no sabia com. Es presentà el diable i l'hi obrí, mentre deia: «Ací creixi un roure, ací una alzina, ací un àlber». De cop arribà Sant Miquel amb l'espasa i el dimoni aterrit fugí cames ajudeu-me...
Castells i llegendes, llegendes de castells a l'Empordà.
