Quiosc

Empordà

Jose luis bartolome

Escorcollar el passat, alleugerir el present

"Quina alegria saber que cada vegada sovintegen més els treballs de recerca al batxillerat sobre històries de víctimes del franquisme rescabalades tres o quatre generacions després!"

«És una ximpleria menystenir l’enemic abans del combat, i una baixesa afeblir-lo després de la victòria» (Goethe).

Benvolgudes Aïda i Esther,

Res més directe i cordial que aquesta epístola a la faisó antiga per mostrar-vos la meva solidaritat, admiració i regraciament per tot el temps i anhels esmerçats per posar llum –com diria Carles Porta– a la foscor de la funesta postguerra civil. He llegit sis dels vostres llibres sobre temàtiques epidèrmiques amb les misèries morals i físiques viscudes amb el franquisme. Corprenedors els motius que us varen impulsar a engegar aquesta gesta homèrica. El teu pare, Aïda, guàrdia civil republicà vingut de Salamanca, afusellat 15 mesos després del teu naixement; incomprensibles i condemnables les humiliacions que vares haver de patir juntament amb la teva mare per part d’uns veïns figuerencs (quina covardia!), que us varen obligar a migrar a París, d’on retornaries amb la teva filla Esther, a les acaballes del segle XX, amb un propòsit tan noble com el de restituir la memòria del vostre pare i avi, i a l’encop recuperar tants i tants records històrics dels pous de l’oblit que havien estat segellats per la por, la vergonya social o la indiferència, a la nostra comarca i a tot el país en general.

A Hores de vetlla (2005) recolliu el testimoni de 35 represaliats pel franquisme, començant per la carta corprenedora del pare/avi, Juan Manuel Lorenzo Alcalde, adreçada a la seva esposa i fills. De la resta, del que tinc més coneixement és el del periodista Carles Rahola Llorenç (a voltes penso si la catalanització del cognom de l’Esther hi té alguna cosa a veure); fa poques setmanes vaig conèixer una neta d’aquest il·lustre cadaquesenc-gironí, que em va confirmar la dolenteria del catedràtic Manel Siberta i el seu paper decisiu com a denunciant «d’un element indesitjable per a la Nueva España». Com el bon amic espollenc Joan Vergés Pineda –historiador i prosista de fets de caràcter polític o social esdevinguts a les nostres contrades emporitanes– ens vàreu regalar gairebé un llibre a l’any: Dones republicanes (2006), Republicans represaliats pel franquisme (2008), relats que ens permeten saber de l’existència de l’Agrupación de Fuerzas Armadas de la República Española (AFARE), Guàrdies civils i carrabiners lleials a la República (2009), on ja manifesteu en el títol preliminar (Oblidats de tots) una veritat com un temple; no he llegit el vostre llibre sobre Lluís Companys, per si no vàreu incloure aquest episodi em permeto recordar que el president de la Generalitat va cridar «¡Viva la Guardia Civil!» en reconeixement de la fidelitat del general Aranguren i del coronel Escobar, aturadors de l’Alzamiento a Barcelona, i de retop a Catalunya.

Dins Morir en el temps del franquisme (2010) ens parleu de personatges com Puig Pujades o d’altres menys coneguts o anònims (incloent-hi guerrillers), més de 30 relats tristos de lluitadors per la democràcia i la llibertat, encapçalant-los amb un florilegi de pensaments d’autors majoritàriament francesos o traduïts al francès («C’est bêtise de déprécier son ennemi avant le combat, et bassesse de l’amoindrir après la victoire»). Del llistat de gironins afusellats a Lleó de 1938 a 1939 (dins La llarga repressió franquista a les comarques gironines 1938-1952, 2016) voldria esmenar un xic el núm. 10: hauria de ser Josep Macau Casanovas, nascut a Pau (Alt Empordà). Casat i domiciliat a Palau-saverdera, els seus dos fills –un traspassat recentment– no l’han pogut recordar ni tan sols a través d’una fotografia.

Les vostres publicacions han transcorregut quasi en paral·lel amb la Llei de Memòria Històrica del president Zapatero. Quina indignitat que polítics i ciutadans del regne de Borbònia encara anden a la greña per voler exhumar o mantenir colgades les restes òssies i objectes personals de «los ajusticiados por ser malos españoles». Quina emoció i llàgrimes de catarsi quan les famílies de parents afusellats en el Paredón de España del cementiri de Paterna recuperen l’essència genètica dels seus ancestres estimats! I quina alegria saber que cada vegada sovintegen més els treballs de recerca al batxillerat sobre històries de víctimes del franquisme rescabalades tres o quatre generacions després!

Això és tot. Com deia el filòsof Blaise Pascal, «Lamento que aquesta lletra hagi estat tan llarga, però no he tingut temps per fer-la més curta».

Una abraçada... Salut... i República!

Compartir l'article

stats