Es fa camí quan es camina, escrivia el poeta, i és precisament quan es camina quan hom es troba –o pot trobar-se– amb un munt de bellesa que l’envolta a tocar dels dits i que molt probablement no se n’hagi adonat.
El mes de maig té aquesta força del retrobament; és el mes que ens acosta a l’estiu, quan esclaten els colors a través de la natura; com a mínim a casa nostra, al nostre Empordà, sol ser així.
Malgrat que les temperatures són força més altes que de costum, i que tothom ha trobat un moment per acostar-se a la platja o arrecerar-se prop d’alguna ombra que el salvi de l’ofec, l’esclat de colors i olors de la primavera no s’atura i cada any ens ofereix la seva millor estampa, el seu millor somriure.
Vaig sovint a fer «la volta al Castell», el recorregut amable que entorna la vella fortalesa que guaita Figueres i la plana de l’Empordà; pels seus camins ara estrets, ara amples, ha esclatat amb força la planta de la ginesta, també coneguda com herba de ballester. La ginesta és una planta internacional, que no coneix fronteres, i la podem trobar des del nord d’Àfrica, pujant la costa de la península Ibèrica, seguint per la costa sud de França i baixant tota la costa italiana fins a Sicília. És internacional, però bàsicament mediterrània, propera al mar.
La passejada pel castell es transforma amb l’esclat de la ginesta, fa els camins una mica més petits, més densos i verdosos, florits i olorosos, més bells inclús i més saborosos; l’ambient sec es transforma per uns dies i em recorda Maragall: «la ginesta amb tanta olor/és la meva enamorada/que ve el temps de la calor».
Ens retrobem amb el nostre entorn, cada any quan arriba la primavera, i malgrat haver-lo vist centenars de vegades és prou capaç de sorprendre’ns, i mostrar-se diferent, renovat i ple de vida.
Com escrivia el poeta Pablo Neruda, «Podrán cortar las flores, pero no podrán detener la primavera», efectivament, i a més a més la podem retrobar cada any, i fins i tot anar a esperar-la.
