Diumenge, 1 de maig: Primavera a l'aire, ginestes i gatoses en flor, tot plegat vestint de groc les muntanyes, amunt del pla. Avui hem pujat fins a Sant Pere de Rodes, un emblema imperible de l’art romànic català. I és que el 5 d’octubre del 1022, en temps de l’abat Pere, va tenir lloc la consagració de l’església d’aquest monestir tan nostrat, clau de volta de l'Empordà. Celebrem per tant, ara, el mil·lenari d'aquell fet (1022–2022). Que l'esplendor que Sant Pere de Roda –com n'havíem dit sempre, o de Rodes, com es diu ara– va lluir fa mil anys perduri, com a mínim, durant mil anys més. Hi hem coincidit aquest matí els nou pobles que hi ha tot voltant de cap de Creus: Cadaqués, el Port de la Selva, la Selva de Mar, la Vall de Santa Creu, Llançà, Vilajuïga, Pau, Palau-saverdera i Roses. He tornat a parlar avui allà dalt amb persones ben conegudes, que no havia vist des de feia molt temps. És una de les virtuts que tenen aquestes trobades.
S'ha ofert, doncs, un variat repertori en el concert, per part de diverses corals d’alguns d'aquests pobles, com la Coral Lledoners, de la Selva de Mar, i la Coral Palandriu, de Llançà; ambdues formacions, sota la direcció de Blanca Ortiz. El Grup d’Havaneres Mar d’Amunt, del Port de la Selva, dirigit per Santi Musquera. La Coral Una Mica de Cant de Quers, dirigida per Mireia Datzira. El Grup Cap de Creus, amb Joan Puig i Fornis de director. I, finalment, la Coral Art i Joia, amb la directora Rosa Amorós. Els tres darrers conjunts, de Cadaqués. El concert s’ha clos amb el cant comú dels Goigs de Sant Pere de Roda i, com a final patriòtic, Els Segadors: «Bon cop de falç / defensors de la terra, / bon cop de falç!»…
Després, hem molt ben dinat al restaurant del mateix monestir. Un cop a taula, en uns instants de relaxament, he recordat aquelles vegades, encara en edat escolar, quan des de Llançà pujàvem a Sant Pere de Roda a peu, pel coll del Perer amunt, mestres i alumnes plegats, any rere any. Una jornada doncs, la d'avui, per no oblidar mai, del tot emotiva i memorable.
El mestre Josep Pla, a El meu país, així parlava d'aquests indrets: «Sant Pere de Roda ja és una altra cosa. Al meu modest entendre es tracta d'un dels llocs més importants de l'Empordà, una de les grans peces d'aquesta nostra comarca. Obra major del feudalisme eclesiàstic de Catalunya. Direm que els frares que habitaren aquest monestir portaren sota l'hàbit humil l'armadura del baró senyorial, amb domini directe dels pobles vassalls. Sant Pere de Rodes, des de finals del segle X fins ben entrat el XII fou popular centre de pelegrinatge, com Roma o Compostel·la». Per la seva part, Pere Coromines, a Les gràcies de l'Empordà, atestava: «La gràcia que fa vint-i-una de l'Empordà són les runes de Sant Pere de Roda. Els frares n'han fuit, les santes relíquies foren escampades per cenobis llunyans, els altars no serven ja les imatges». Alexandre Deulofeu, a L'Empordà, bressol de l'art romànic, ens donava notícia de la Crònica Universal del Principat de Catalunya, de Jeroni Pujades (1609), on s'assegurava: «La tradició diu que Carlemany passà per Sant Pere de Roda l'any del Senyor del 778».
Els antics murs del monestir semblaven rejovenir-se avui de bon matí dalt la muntanya, amb l'allau de gent cantaire i engrescada que els hem envoltat en aquesta jornada. Llavors, al pic del migdia, sorpresos, esglaiats, hem vist fulgors nous en la pedra vella...
