«Cent anys donen per molt, però també passen molt de pressa»

«A casa érem pagesos i jo vaig ajudar els pares des de ben petita. Anava a engegar les oques i també estudiava doctrina, tot i que mai he estat molt religiosa. Érem tres gemans, la Lola, que ara té noranta-vuit anys, en Joan i jo. Vaig anar a escola amb les Germanes Carmelites, era una esponja i m’agradaven molt les matemàtiques. La germana Francesca, quan jo tenia tot just set anys, em va fer saltar un curs i quan en tenia nou ja anava sola a pagar la contribució», relata sense entrebancs.

La seva bona predisposició per als estudis la va portar a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres. Allà recorda que «de noies no n’hi havia pas gaires, érem molt poques, però teníem moltes ganes de progressar». Les va enxampar de ple la Guerra Civil, però això no va impedir que deixés d’anar a classe, cada dia amb bicicleta, des de Castelló. «Les coses es van posar lletges i l’Institut es va traslladar al casal de Can Massanet de Vilafant. Vaig continuar anant-hi, encara que el trajecte amb bicicleta era més llarg. Jo era molt covarda i recordo un cop que van bombardejar i jo vaig passar molta por, corrent i amagant-me on vaig poder».

D’aquella època també recorda «que un avió italià va caure a la platja. Jo anava a classes de cosir i totes les noies vam anar a veure’l, i quan vam arribar, hi havia els cossos dels aviadors allà, a terra».

A casa seva eren pagesos normals, sense excessives possibilitats econòmiques. Mercè Caussa va voler anar a estudiar a Barcelona, i ho va aconseguir, però no pas en la carrera que ella inicialment desitjava i no se’n penedeix del canvi: «Ja he dit que m’agradaven les matemàtiques, però vaig acabar anant a l’Hospital clínic per aprendre a ser llevadora. I ho vaig aconseguir. Aquella etapa d’aprenentatge va ser molt bonica».

Un cop formada, va tornar al seu poble per exercir com a llevadora i, en un principi, no ho va tenir fàcil. «Era molt jove, i no tothom veia amb bons ulls que jo ajudés les dones del poble en el part. A poc a poc em van fer confiança i vaig ajudar a néixer molts castellonins». També va ser llevadora dels pobles veïns i de la Clínica Catalunya de Figueres.

El passat 6 de juny, ella va ser una de les homenatjades a la Festa de la Gent Gran de Castelló. En un moment donat, algú va preguntar si a la sala hi havia gent que hagués vingut al món amb l’assistència de la llevadora Mercè. «Es van aixecar una dotzena de persones, va ser molt emotiu», explica amb satisfacció.

La vida la va portar a casar-se el 1947 amb un barceloní, Àngel Ortega, fabricant d’objectes de regall. Va anar a viure a la Ciutat comtal, on va exercir durant molts anys a l’Hospital de la Vall d’Hebron. «El meu home era guapo, honrat», diu mentre mira la seva filla Maria Antònia, Antonieta, que va seguir el camí a la inversa, una barcelonina que es va casar amb el noi de Can Turró de Castelló. Quan tenia noranta-tres anys es va trencar el fèmur i va tornar al seu poble natal per a iniciar la recuperació, i ja no se n’ha mogut.

De la seva joventut recorda moltes anècdotes, com ara el fet que «no anàvem mai a la platja, encara que la teníem ben a prop. I dels aiguamolls, com se’n parla ara, no en teníem nocions més enllà de saber que era una zona humida i que hi havia molts ocells i altre bestiar. El pare tenia una closa cap a la part de Palau-saverdera». «Cent anys donen per molt, però també passen molt de pressa», afegeix.

De la seva virtut matemàtica i negociadora també recorda un cop que, de ben joveneta, va anar «a vendre a plaça i em van pagar quinze cèntims per cada dotzena de figues que havíem collit. Vaig recollir unes dues pessetes i les vaig donar a la mare per a les despeses de casa».

Tampoc oblida les temibles mugades que desbordaven els rius: «Quan venia la riuada, el pare s’emportava els animals. Tot s’omplia d’aigua, vivíem cap a Sant Domènec, al carrer del Pont... Imagina’t quan la Muga baixava plena, tot era aigua i jo estava morta de por».

Acabo preguntant quanta mainada va portar al món: «Ui, no ho sé pas. Molta, molta...».