Després de molts dies pendents de les previsions meteorològiques, aconseguim sortir. En Manel és del Port de la Selva. És una persona afable, treballadora i té una mirada que genera confiança. És un home de mar. Ja fa més de 25 anys que surt a navegar, sempre per la Mar d’Amunt, a buscar-se la vida i a fer allò que més li agrada, pescar.
Acompanyem en Manel un bonic dissabte d’hivern, d’aquells dies clars i sense la maleïda, per a uns, i agraïda, per a uns altres, tramuntana. La barca d’esquelet de fusta i estil mallorquí ja navegava amb el seu pare, tot i que és de segona generació. Em confessarà, quan el provoco, i l’interpel·lo, que no té clar qui continuarà amb l’ofici. «Com et veus d’aquí a deu anys?». Arrufa el nas, no ho diu directament, però entre línies interpreto que no ho veu massa clar. Immediatament, com il·luminat per una dosi d’esperança, em respon: «Pescant!».
Avui anem a calar i demà diumenge llevarem les xarxes. En Manel ha escollit dos indrets on creu que trobarem sèpies i, si tenim sort, també rogers i peix de roca. L’art de calar requereix organització, desar les xarxes harmònicament recollides, per quan es troba la plaça adequada per calar deixar-les caure suaument al mar i que, dansant amb el seu propi pes, es vagin alienant correctament per capturar després el preuat peix. Les zones que hem escollit són de terra sorrenca, ideal per trobar sèpia.
La feina de pescar no és fàcil, cada cop més soferta pels preus dels materials, combustibles i normatives exigents que limiten el nombre de pescadors. Especialment, una burocràcia que no distingeix el pescador artesanal de l’industrial. Al Port de la Selva, en queden set i a la Mar d’Amunt una vintena, que, tot i els entrebancs, es reparteixen el litoral. Però, certament, és la meteorologia que dicta els dies per sortir a mar. Abans de les previsions meteorològiques a l’instant, es deia que de Sant Baldiri a Sant Jaume no calien partes meteorològics, aquest era el millor període per fer-se a la mar. En Manel em comenta que mal comptats són vora noranta dies a l’any, menys d’un centenar per pescar prou per cobrir despeses i guanyar alguna cosa per fer calaix.
Diumenge ens toca llevar les xarxes. Sortim ben d’hora. Durant el trajecte, cavil·lem si avui serà un bon dia. Comencem per la zona que queda més a prop del Port. Les primeres xarxes han estat generoses, però a mesura que passen els minuts ens baixen els fums, el mar ens dona una lliçó d’humilitat. A punt de llevar les darreres xarxes, fem recompte de quantes peces caldrien per rebre un bon jornal. Fem números ràpids, una dotzena de sèpies més.
Rogers, sèpies, clavellades, un meravellós rap, alguns molls i tres estrelles de mar que tornem sense dubtar al cel blau del mar. En Manel em reconeix que «ha estat un dia d’aprovat justet». Tot i això, de tornada al Port, fondegem a prop del far de Punta s’Arenella i ens fem un regal: recollim amb traça i dedicació una vintena de garoines. Ara sí, tornem cap a casa.
Arribats al Port, deixem el peix a la Confraria i enllestim revifant la complicitat generada en aquests dos dies tan intensos. El temps és capritxós i la incertesa juga sempre a casa. És un ofici sofert. Se surt a la mar amb ganes, esperança i dosis de sort que converteixen la pesca artesanal en un veritable art.
