Fel Faixedas és actor i humorista i compta amb una llarga trajectòria de més de vint anys damunt dels escenaris. El pròxim 15 d’octubre actuarà a la Casa de Cultura de Llançà on portarà el seu últim espectacle Faixedas i punt.
D’aquí a uns dies actuarà a Llançà amb el seu espectacle Faixedas i punt. Com serà aquesta actuació?
És un monòleg d’humor en el qual explico coses diverses, des de la meva relació amb l’esport, amb els metges, també explico coses de la meva joventut, però no toco la part de trajectòria professional damunt dels escenaris. Hi haurà interacció amb el públic i faig que els assistents participin i esperem que passem una bona vetllada i sobretot que la gent s’ho passi bé i puguem estar durant una horeta deixant de banda els maldecaps que tenim tots en el nostre dia a dia.
Per tant, hi haurà anècdotes personals.
Exacte. És un guió que està basat en anècdotes personals dels 52 anys que tinc. Algunes situacions inventades, d’altres exagerades i algunes un punt reals.
D’on sorgeix aquesta obra?
La vam estrenar el 2019. Va ser un procés de creació com els altres espectacles que ja havia fet abans. Primer tens la idea, comences a escriure-la, l’assages i l’estrenem. I vam anar fent gira i voltant pels escenaris de tot Catalunya.
Si estan rodant des del 2019 és senyal que funciona i té èxit.
Sí, van sortint bolos. És un format que es pot ubicar en molts espais, la qual cosa afavoreix molt la contractació sigui per teatres, festes majors o el moment que convingui, es pot adaptar fàcilment.
Em deia que hi haurà interacció amb el públic. Baixarà vostè amb ells o els farà pujar a l’escenari?
Normalment, baixo amb ells i fem la xerrada i a partir d’aquí s’obre una nova part del monòleg: una part d’improvisació amb el públic. Això ho agraeix molt la gent.
Pel factor de proximitat.
Exacte. Jo començo a dalt de l’escenari i de tant en tant vaig baixant a baix amb els assistents. Podem dir que compartim la nit amb el públic i els fem partícips de l’espectacle.
Quan va començar en el món de l’espectacle?
Jo vaig començar a inicis dels anys noranta quan feia teatre amateur al meu poble i l’any 1998 vaig debutar amb Teatre de Guerrilla. Ens trobem tres clowns, en Carlos Xuriguera, en Quim Masferrer i jo, i muntem aquesta companyia i hi vaig ser 12 anys. Després de plegar vam unir-nos en Xuriguera i jo, i vam estar uns quants anys treballant i, des de l’any 2017, vaig en solitari.
Va començar amb el teatre amateur, però com va ser el salt a dedicar-se al món de l’humor?
Fent el teatre amateur vaig veure que quan feia alguna actuació còmica la gent reia molt i em vaig adonar que tenia una mena de do per fer riure la gent i m’ho passava molt bé fent això. Aleshores, en el moment en què ens trobem els tres clowns, un estiu decidim crear el Teatre de Guerrilla, com he dit abans. I aquí estem.
En aquests anys de trajectòria ha passat pel teatre i la televisió. Què prefereix?
El teatre. Jo em dedico a això per a fer teatre. La televisió és conseqüència d’haver fet teatre. Ja m’agrada la tele, tot i que és molt freda, però s’hi ha d’anar sempre que es pugui. La part bona de la tele és que la gent ve al teatre perquè descobreix coses per la televisió, ja que a la gent, en general, no li interessa massa el teatre. El teatre és un producte que creem nosaltres, que és molt elaborat, molt artesanal i que, per tant, al final és allà on ens ho passem més bé.
En acabat del confinament va tornar a actuar a Barcelona després de 14 anys sense fer-ho amb l’espectacle El motivador. Com va ser aquest retorn després de tot aquest temps?
Bé, però el que més m’agrada és anar a actuar arreu del país i voltar pels pobles de Catalunya. El que passa és que Barcelona és com la televisió: s’hi ha d’anar de tant en tant, perquè allà hi ha més visibilitat i sembla que, si vas allà, has de ser més bo. Però com dic el que més m’agrada és venir a Llançà, i la setmana següent ser a Mollet i després passar per Manresa, Tarragona...
Ja fa més d’una vintena d’anys que és damunt dels escenaris. Hi ha alguna actuació que l’hagi marcat?
Sens dubte la del Festival de Tàrrega del 1999, que és quan hi anem amb Teatre de Guerrilla. Allà ens descobreix molta gent del món del teatre i amb les actuacions en aquell festival ens va canviar la vida. Quan vam tornar de Tàrrega, tothom parlava de nosaltres en el món teatral i ens va començar a sortir molta feina i va ser com un petit boom que ens va impulsar a dedicar-nos professionalment a fer teatre.
Aquí es veu la importància d’aquests espais per donar a conèixer les companyies teatrals.
És clar. La Fira de Tàrrega fa molt temps que existeix i sempre ha estat un aparador per a companyies, tot i que, si et soc sincer, ara mateix estic bastant desconnectat del que passa a Tàrrega. A nosaltres ens va anar bé, però no té per què passar a tothom, en el nostre cas es van alinear els astres i la cosa va anar bé. Tanmateix, és important que els teatres públics apostin clarament per a noves companyies, actors joves, per a gent que té coses a dir i donar-los aquesta oportunitat.
On creu que radica el problema?
El problema és que el país està molt viciat i costa molt tirar endavant propostes que no siguin conegudes, ja que a la gent no li interessa, però sí que els interessa el futbol i la tele, i el teatre no interessa massa. La gent té altres prioritats, que s’entén, no obstant això, tampoc ens hem d’enganyar quan diem que el país culturalment és molt viu, passen coses, però a la majoria de coses que passen no se li fa cas.
