L’escriptora Glòria de Castro ha entrat en el món de la literatura guanyant el premi Llibreter amb L’instant abans de l’impacte (Edicions del Periscopi), una novel·la valenta, àcida i corrosiva sobre l’assetjament laboral en una societat on els individus, sobretot les dones, van perdent tots els drets. Ens va explicar detalls al Punt de Lectura d’Agullana.
Glòria de Castro somriu amb la mirada, amb tot el cos. És un somriure franc, sincer. Diu estar assaborint aquest moment, el gran èxit que acumula de crítica i públic el seu primer llibre, certament atípic, conscient de l’excepcionalitat. Rere queden els cinc anys de reescriptura quasi obsessiva, la depuració del text, les incerteses i les frustracions, tot allò que ningú veu i només pateix l’escriptor de portes endins, en silenci. Ara toca, però, viure el millor instant tot recollint la calidesa de les opinions agraïdes dels lectors.
L’instant abans de l’impacte no és un llibre autobiogràfic però la línia que separa ficció i realitat és realment molt fina.
Sí, aquest llibre parteix d’un crit, beu de la situació que estava vivint en aquell moment (anys 2014-2015). Parteix que jo tenia, a l’oficina, sis hores al dia, tots els matins, sense fer res.
Una situació insòlita.
Increïble aquesta mena de mobbing, tot perquè marxés. En la realitat no era tan exagerat perquè, de tant en tant, em donaven alguna feina que feia en cinc minuts. M’avorria tant que escrivia cada dia el que em passava pel cap. Mai vaig pensar que seria una novel·la. Era com un vomitar la frustració que sentia, una necessitat de treure-la. A més, pensava, m’estan pagant, doncs que em paguin per escriure el que jo vull.
El format dietari, com es presenta el llibre, és l’original?
Des de la preadolescència sempre he escrit en llibretes i en format dietari. Les he utilitzat com un vòmit des que tinc ús de raó. És veritat que vaig intentar escriure novel·les, que són horribles i estan en un calaix, però sempre he escrit des del dietari. Aquí és la mateixa aproximació que tenia amb les llibretes. He conservat el format perquè aquesta fina línia entre realitat i ficció ajuda molt que no hagi de ser tan ficcionat ni un assaig.
Qui pateix el mobbing és una dona d’uns quaranta anys, amb dos fills. El llibre és una denúncia oberta contra la situació.
Realment jo estava en el meu punt àlgid de la vida laboral que és on arribem totes les dones fins que et planteges què fas: o em congelo els òvuls o tinc fills ara. Quan els tens, demanes baixes perquè és el teu dret i et planteges on poso la balança de la vida laboral i maternal.
Ella els defensa.
Clar, ella vol que la facin fora però de manera legal. No vol ser una súper heroïna, només és una dona defensant els seus drets.
En aquest vòmit diari, la protagonista es troba a sí mateixa. En el camí havia renunciat massa.
S’havia anat posant capes damunt seu i en aquestes renúncies que fa jo ho simbolitzo amb els «No compro...» als títols de les entrades del dietari, és anar renunciant a comprar coses que no fa servir, és anar-se despullant.
L’humor àcid plana pel text.
Aquest humor va sortir molt quan vaig decidir fer-ne una història perquè abans era una mica dur. Ja tenia aquest humor negre, de crítica i sàtira, però al transformar-lo en novel·la ho vaig veure necessari per treure dramatisme.
Al llarg de l’any que escriu, el personatge evoluciona.
Molta gent em pregunta per què no crema l’empresa, volien que fos una heroïna en contra del món capitalista, però jo volia fer una cosa que toqués de peus a terra, que les dones s’identifiquin i es plantegin què estic fent amb la meva vida. No he de sortir a cremar contenidors, simplement és alguna cosa més interna, veure què és el que importa a la vida.
No és aquesta una situació que visquin només les dones.
Molts homes se m’han acostat, homes que han viscut una situació similar o que són pares i s’adonen que la feina no ho és tot. Per ells encara està pitjor vist reduir-se la jornada o dedicar temps als fills.
Parla del món laboral però també de la parella.
Els homes quan volen aconseguir una fita, sobretot els artistes, realment hi arriben però mai expliquen què deixen pel camí. Em vaig inspirar molt en els diaris de la Sylvia Plath i què feia en Ted Hughes, que seguia anant de gires i fotent-li les banyes mentre ella estava maternant. Molts homes tenen aquesta autopista directa a l’èxit i quan hi arriben han deixat cadàvers pel camí.
En el llibre agraeix els mots donats per moltes dones, com Alejandra Pizarnik, Anaïs Nin i la figuerenca Angélica Liddell.
Vaig veure unes quantes vegades una obra de Liddell al Centro Dramático Nacional de Madrid, El año de Ricardo, i ella la començava dirigint-se al públic escridassant-los: ‘hijos de puta, imbéciles, iros de aquí’. La meitat de la platea marxava i aleshores ella començava. Es quedava la gent que realment la volia veure. Ho vaig trobar tan valent, una dona dient aquelles paraulotes, pixant a escena, i vaig veure que les dones poden ser punks, també. M’agrada molt ella, l’he llegida molt i la forma com diu les coses és molt lírica però el que diu és tan bèstia. Demostra que és possible dir coses molt crues d’una manera bonica.
L’Empordà apareix també en el seu llibre, amb una certa mirada crítica.
També. Bé, la protagonista representa que ho veu tot negre i fa una crítica absolutament de tot el que l’envolta. Viu ficada en aquest món de societat de consum on se’ns intenta vendre coses perquè no sapiguem qui realment som o volem. Hi ha clatellades per tots.
Primera novel·la i premi Llibreter. Un inici immillorable.
Havia quedat finalista a diversos premis però així no vaig aconseguir la publicació. Realment estava molt frustrada. I quan vaig guanyar aquest premi pensava com havia pogut arribar fins aquí quan venia de totes aquestes frustracions.
L’escriptura l’ha acompanyada sempre, ha estat una eina, imagino, per anar traient.
Aquesta novel·la ha estat tornar a l’origen del que jo escrivia al principi. Va haver un moment en que vaig començar a escriure novel·les de ficció que no tenien res a veure amb mi, històries totalment desenganxades de qui era jo i de la meva vida. Aquí vaig tornar a parlar de la meva veritat, encara que no soc jo la protagonista ni és la meva vida, però sí que tot el que escric, per a mi, és veritat. Quan connectes amb això, amb les teves pròpies paraules, és quan la novel·la cobra força.
Potser així ha trobat la seva pròpia veu.
També. El que em va agradar molt de la novel·la és que quan la deixava llegir a amigues meves em deien: què he fet amb la meva vida. Moltes es plantejaven coses transcendentals. Només que un llibre et faci una mica de sacsejada...
Algun altre projecte en perspectiva? Perquè després d’aquest gran èxit (quarta edició en català i dues en castellà) deu haver una mica de nervis.
Sí, però és molt diferent. Realment fa molt respecte.
