Aquest octubre, l’Associació de Veïns dels Cendrassos de Figueres organitzà un matí cultural de diumenge. Després de la visita guiada de l’arquitecte Joan Falgueras als Caputxins, Joan Armangué feu una xerrada al local social davant més d’una trentena de veïns.
Armangué va fer una pinzellada sobre la història d’un dels barris més antics de Figueres, passant a comentar els seus records d’infantesa. Va néixer i viure fins als 8 anys al carrer Cendrassos. Recordant quan no estava asfaltat i no tenia continuïtat i, com que no passaven gaires cotxes, el fèiem servir per jugar; quan anava a comprar la llet a la vaqueria de Can Bech. Les nits d’estiu, quan els veïns treien les cadires al carrer i feien petar la xerrada. L’escola de Can Bruguera, els primers mestres i els noms de veïns i amics d’infància, tot citant la cançó de Serrat, «El meu carrer/És gent d’arreu/Que penca i beu/Que sua i menja», per la semblança amb els anys 50 del carrer figuerenc.
La història oblidada dels Caputxins, com la titulà Pau Subirós, per la relació de l’antic Convent amb la pobresa, tingué un fort protagonisme, juntament amb les fotos d’en Meli i el testimoni de Just Casero que hi visqué, amb la seva família, durant els anys 50 i fins al 1963. El gueto dels Caputxins, quan la Figueres oficial amagava la Figueres real, la realitat de molts homes i dones arribats a Figueres durant la dura postguerra, vinguts de diferents zones d’Espanya.
Silencis d’un temps
Els silencis d’un temps, d’una ciutat, que feren que moltes vides d’homes i dones passaven desapercebudes pels mateixos veïns, com pel mateix Armangué. És l’exemple de Catalina Juanola, de família anarquista, quan al final de la guerra l’acusaren d’haver treballat de mecanògrafa a les oficines del comitè roig i d’infermera a l’hospital militar. Fou absolta després de passar més d’un mes a la presó.
Armangué va ser taxatiu amb aquella Figueres. «No enyoro la Figueres en blanc i negre de la meva infantesa i joventut, ni la ciutat dels meus avis. La Figueres contemporània, amb tots els seus problemes, és la millor de la història de la ciutat pel nivell de serveis, equipaments i benestar de la gent. La creixent igualtat d’oportunitats ha permès passar de la Figueres d’uns pocs a la ciutat de tots».
Armangué va fer un repàs a la gran transformació del barri i el seu entorn impulsada durant la seva etapa d’alcalde. La rehabilitació dels Caputxins iniciada per l’Escola-Taller i completada pel projecte de l’arquitecte Rafael Vilà; el pla Av. Costa Brava i el Parc de les Aigües, amb una llarga tramitació; escola del mateix nom; la conversió de la C-252 en avinguda urbana, entre altres, juntament amb el darrer acord, un mes abans de les eleccions, per dotar d’un local social al barri. Totes elles inaugurades en l’etapa de l’alcalde Santi Vila.
El passeig Lluís Companys
Tingué un esment especial pel Passeig Lluís Companys. Les gestions iniciades el 1996 conduïren a un projecte de l’arquitecta Xisca Salom i l’adjudicació de les obres el 2006 (dos milions d’euros). Obres mai començades perquè la promotora no presentà l’aval del 100% per al seu finançament. Després de 26 anys del primer conveni aprovat, continua sent una assignatura pendent.
Armangué acabà instant l’AV, presidida per Pere Giró, a plantejar la reivindicació del Passeig als partits de cara a les eleccions de 2023, com un compromís prioritari per al nou Ajuntament. Al mateix temps, destacà el paper actiu de l’associació al llarg dels anys, en especial, de Joan Oliva, a qui qualificà de «gota malaia» pel seu control i pressió sobre els assumptes municipals.
