Quiosc

Empordà

Figueres
ENTREVISTA Celia Naves Treballadora més veterana del Teatre-Museu Dalí de Figueres

«Vaig ser la model del primer uniforme femení del Museu Dalí»

Naves recorda que fins abans de la pandèmia «durant anys era un continu de despatxar perquè no hi havia límit. La gent no podia gairebé ni caminar pels passadissos del Museu Dalí»

Celia Naves davant la porta de la Fundació Gala-Salvador Dalí Jordi Callol

Celia Naves és la treballadora més veterana del Teatre-Museu Dalí de Figueres. Va començar com a empleada en la gran obra del geni figuerenc el 13 de desembre de 1976, quan tenia 17 anys, i s’acaba de jubilar, el 21 de juliol passat. Durant més de quatre dècades, ha estat la primera cara que han vist els visitants en entrar al Museu, ja que gairebé sempre ha estat a la taquilla.

Com està vivint aquests primers dies de jubilació?

Ara és com si estigués de vacances, perquè jo sempre les feia a l’estiu. Suposo que quan faci més temps que estigui a casa ja ho trobaré a faltar, perquè hi he estat molt de temps: 45 anys i 7 mesos.

Anant al principi de tot. Com va començar a treballar-hi?

Jo treballava en una oficina de venda de pisos i cobrava molt poc. Aleshores el meu pare es va assabentar que al Museu necessitaven personal i va anar a l’Ajuntament. En aquell temps qui manava al Patronat era el senyor Pere Giró, l’alcalde de Figueres d’aquella època. El meu pare havia sigut molts anys funcionari de l’Ajuntament i em van col·locar.

Què recorda d’aquells inicis?

Quan vaig començar tots els empleats eren persones ja grans. Era de les més jovenetes, perquè hi havia més noies, però ja em portaven uns cinc anys. Al principi de tot vaig estar a l’entrada del Museu recollint les bosses grans i les càmeres perquè no s’hi podien fer fotos. Uns dos anys després vaig passar poc temps en una sala vigilant i, finalment, a taquilla, on he estat sempre.

Ha pogut veure quasi tota l’evolució del Teatre-Museu Dalí, ja que es va inaugurar el 1974...

Exacte, ha canviat. Abans era més petit i s’ha anat ampliant amb les sales de la Torre Galatea. Ara hi ha molt més personal, a l’inici érem uns catorze i era més familiar.

Va conèixer Gala i Salvador Dalí?

Sí! Els vaig conèixer, però quan venien es feien, per exemple, amb el cap de lampisteria, el dels paletes... i anaven sala a sala per veure què s’havia de canviar i com ell ho volia. No parlava gaire amb el personal.

No parlava amb vostès.

No. També és cert que jo era tímida i sempre em posava més apartada per passar desapercebuda. Alguns companys més grans sí que parlaven amb ell, poc, però ho feien.

Tot i això, va viure alguna anècdota amb Dalí?

Sí, quan em va tocar fer de model del primer uniforme de les treballadores del Museu. Era molt estrany, constava d’un mono lila amb mànigues amples. La secretària volia que fes de model davant de Dalí perquè veiés com quedava per fer-hi els últims retocs. Jo no volia. També recordo que tota la roba m’anava gran, el mono el van haver de lligar amb una cinta. A més, el calçat eren unes espardenyes i tampoc n’hi havia de la meva talla, el dia de la prova i m’anaven grans. Dalí volia que portéssim un ram de violetes al cap i jo pensava: «Mare meva, si ens posen això semblarem de carnaval», i tots els altres van començar: «No seria millor, senyor Dalí, un ram més petit aquí a la solapa». I finalment, el senyor Dalí va dir que «potser sí», me’l van posar a la solapa i ho va veure bé. I sí, al final ens van posar aquell uniforme una temporada. Sort que després ja ens el van treure. A l’hivern havíem de portar una camisa de seda negra a sota el mono perquè feia fred, ja que ara el Museu està climatitzat, però quan vaig començar no hi havia res i feia molta fred.

Amb Gala va tractar-hi?

Gala no tenia tracte amb el personal, o almenys no amb mi.

Quan el 1989 va morir Salvador Dalí, van obrir la capella ardent a la mateixa Torre Galatea.

Em van tocar dos torns i hi havia companys que els va tocar de nit perquè no es va tancar. Va anar-hi moltíssima gent, alguns amb mainada i algun repetia... La cua era llarguíssima i pensava: «Una altra vegada aquest ha fet tota la cua, si veurà el mateix». Els companys del torn nocturn explicaven que a la nit va venir gent una mica estranya, quan van tancar els locals s’hi passaven i era un ambient rar.

Havent estat tots aquests anys a la taquilla, ha pogut viure en primera persona com han canviat les visites.

Quan vaig començar el museu era més petit, però ja entrava gent, tot i que no tanta com ara. Ara, a partir de la pandèmia es regula amb un límit d’aforament, però durant anys hi entraven entre 5.000 i 6.000 persones al dia. Era continu haver de despatxar perquè no hi havia límit. També et diré que aquesta gent no podien veure gairebé res, perquè pels passadissos gairebé no s’hi podia caminar. El tipus de turistes també ha canviat en els últims anys, venien bastants russos, ucraïnesos, israelites... mentre que abans eren principalment francesos i alemanys. Tot i això, la majoria continuen sent francesos.

En un punt on passen tants estrangers com era abans de l’euro?

Al principi s’acceptaven totes les monedes: pessetes, lires italianes, francs, dòlars... i era un enrenou fer el recompte al final del dia, però t’hi acostumes. Després ja només es van acceptar pessetes i francs. Com a anècdota, els primers russos intentaven fer intercanvis a la botiga per matrioixques o vodka.

Les cues havien arribat fins a la plaça de l’Ajuntament o la mateixa Rambla. Com ho gestionaven?

Anaven entrant i sortint. Hi havia uns anys que no hi havia control i el que venia en horari que era obert, entrava. Alguns es queixaven, però, és clar, si tu veus la cua que hi ha, ja saps el que toca: esperar.

Diuen que la gent de Figueres i l’Alt Empordà, en general, no visiten el Museu Dalí. És cert?

Sí que és veritat. En més d’una ocasió han vingut visitants i et diuen «fa tants anys que visc a Figueres i és la primera vegada que vinc», o gent que acompanya algun familiar que ha vingut de fora de visita i per això venen... Suposo que no li donem la suficient importància perquè ho tenim a prop.

De quina manera va afectar la pandèmia a les visites?

Va anar prou bé, perquè la gent ja se n’havia fet a la idea. A taquilla no hem tingut problemes, però el personal de sala sí, que ha hagut de discutir amb visitants perquè es posessin la mascareta perquè se la treien per fer-se fotos. A més, només es podia visitar la planta baixa i el primer pis, perquè s’evitaven els passadissos i les sales estretes, i a la Sala Mae West no es podia fer servir la lent.

Havent atès tants turistes, ha après idiomes?

No et creguis, parlo català, castellà i una miqueta de francès. El que passa que com que sempre repeteixes el mateix, ja t’ho saps. Si no sempre hi ha algun company que et pot ajudar.

Per la seva taquilla deuen haver-hi passat famosos.

No tots els famosos passen per taquilla i els que hi passen potser compra l’entrada un familiar, però recordo Manolo Escobar, Estrella Morente, Miguel Bosé o l’equip de futbol del Barça.

Què és el que més li ha agradat de tots aquests anys?

Segurament els companys. El bon ambient amb ells el trobaré a faltar, per això em va fer molta pena i l’últim dia vaig plorar molt.

Quin és el seu quadre preferit?

La cistella de pa, és molt realista, i en general tota aquella sala tota vermella, em tranquil·litza molt.

Compartir l'article

stats