Les escenes esfereïdores retingudes en la memòria col·lectiva dels altempordanesos, d’aquelles flames incontrolables que la tramuntana empenyia a la seva conveniència en gran part de la comarca, tornen al record deu anys després. Aquest divendres, 22 de juliol, es compleix una dècada d’una trista efemèride de conseqüències devastadores, els incendis de la Jonquera i de Portbou. Les flames a la Jonquera van afectar 13.960 hectàrees, i a Portbou, unes 50. Comptant els dos pobles fronterers, dinou municipis van resultar perjudicats, Agullana, Avinyonet de Puigventós, Biure, Boadella, Cabanes, Cantallops, Capmany, Cistella, Darnius, Figueres, Llers, Masarac, Pont de Molins, Sant Climent Sescebes, Terrades, Vilafant i Vilanant.
A més dels lamentables perjudicis forestals i materials, el desenllaç va ser fatídic per la mort de quatre persones, un home francès, de 43 anys, i la seva filla, de15, quan fugien de les flames pels penya-segats de Portbou; un veí de Llers, de 76 anys, que va patir un atac de cor en veure la seva propietat encesa, i un home de 64 anys, a Agullana, al qual li va explotar una bombona mentre apagava les flames, que havien arribat fins a casa seva. També hi va haver nombrosos ferits.
Vilanant s’ha convertit en l’epicentre d’un acte commemoratiu, que ha organitzat aquest 22 de juliol, a 2/4 de 7 de la tarda, el Consell Comarcal de l’Alt Empordà. A Vilanant, de fet, es va aconseguir crear una barrera per aturar les flames i, en el lloc exacte on es va poder donar l’incendi per controlat, s’erigeix una escultura, de l’artista francès Philippe Pastor, de la seva sèrie Els arbres cremats, que s’inaugurarà en l’acte d’homenatge a totes les persones que van treballar d’una forma directa i indirecta en els incendis. La trobada a Vilanant reuneix els alcaldes actuals i els alcaldes que ho eren el 2012 i també representants de tots els cossos d’emergències que van intervenir en els focs.
L’alcaldessa, Anna Palet, guarda un record «de solidaritat» que va viure el juliol de fa deu anys i que ens comparteix: «Feia només deu dies que era alcaldessa i els incendis em van agafar amb inexperiència, però amb el suport de tot el municipi, dels voluntaris, dels mossos, de les ADF i sobretot de la pagesia. Vam contactar amb cinc o sis pagesos per demanar-los que ajudessin amb cisternes d’aigua i amb tractors, per segar els camps. Al cap d’uns vint minuts d’haver fet aquest avís, una veïna em va dir: ‘Surt a fora a veure què passa’. Hi havia una cua de tractors inacabable, vinguts de tot arreu, que van ajudar a aturar el foc a la carretera de Vilanant a Cistella. Va ser impressionant».
«Malauradament, encara hi ha moltes persones inconscients que tiren burilles per la finestra del cotxe», lamenta l'alcaldessa de la Jonquera.
Molta gent parla d’aquests focs i encara s’emociona. L’alcaldessa de la Jonquera, Sònia Martínez, per exemple, aquell 22 de juliol, que era diumenge, va anar a passar el dia amb la seva família a Port Aventura, però reconeix que no estava tranquil·la, perquè la tramuntana li feia mala espina. «Estàvem fent cua per pujar a una de les atraccions i em va sonar el telèfon. Vaig veure que era l’Albert Ballesta, que aleshores era el director del Servei Territorial d’Interior a Girona. Quan vaig veure el seu nom al telèfon vaig pensar el pitjor. Em va dir que hi havia foc a la Jonquera i que les condicions climatològiques no eren les més adients per apagar-lo d’una manera immediata. Vaig deixar la meva família a Port Aventura, vaig agafar el cotxe i vaig anar cap a la Jonquera, o almenys aquesta era la meva intenció. Vaig poder arribar a Figueres, al centre de comandament, al parc de Bombers, i allà vaig començar a veure quina era la situació», relata Sònia Martínez, que, fent una mirada enrere, recorda «la impotència en veure com el foc avançava imparable». L’alcaldessa afirma que no pot evitar, cada estiu, estar «amb l’ai al cor». «Malauradament, tenim el terreny molt sec, la tramuntana que bufa i la quantitat de vehicles que passen per l’autopista i la nacional. Encara hi ha moltes persones inconscients que tiren burilles per la finestra del cotxe», lamenta.
El sector primari
El geògraf Javier Martín coincideix amb altres professionals consultats per a aquest reportatge que «el foc és part de la natura mediterrània, però l’estem agreujant, estem alimentant una futura foguera imparable si no reconeixem i donem suport als més importants gestors del territori i del paisatge: el sector primari. Hem de ser conscients que hi hem de fer front».
També l’ornitòleg Jordi Sargatal parla en aquesta mateixa línia: «Aquell va ser un foc devastador, que no va parar fins a arribar a la plana on no hi havia combustible per cremar. Amb això es posa en evidència la necessitat del paisatge mosaic, i de tenir a la natura herbívors salvatges o bé herbívors domèstics que converteixin la biomassa vegetal, combustible, en biomassa animal. Per defensar els ramats dins els pobles i posar en evidència la ridiculesa de certes crítiques contra els ramats, se’m va ocórrer la frase: hem de triar entre cagallons i esquelles, o cendra i esqueles».
«Hem de donar suport als més importants gestors del territori i del paisatge: el sector primari. Hem de ser conscients que hi hem de fer front», afirma Javi Martín
L’Ajuntament de Darnius va tenir la iniciativa de demanar a tots els municipis afectats pels incendis fotografies que servissin per documentar la ferida tan gran causada per les flames. Aquelles imatges es recullen en una exposició a Vilanant, que s’ha muntat amb motiu de l’aniversari.
Destacar, d’altra banda, que aquest dissabte, dia 23, l’Associació de Veïns de Palau de Santa Eulàlia ha organitzat una xerrada sobre la gestió forestal, a les 6 de la tarda, a la Sala Polivalent. La ponent convidada és Alba Gordó, regidora de Sostenibilitat de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i impulsora de la Taula Ciutadana per a l’Emergència Climàtica.
«Uns dies impossibles d’oblidar»
«Vaig haver de participar en el rescat de les tres persones que van sobreviure. Amb la barca del meu company Francis, els vam treure de l’aigua. Per tant, són uns records molt dolorosos que em van quedar clavats a la ment i que, evidentment, no m’he pogut treure de sobre. Els sentiments que em generen els incendis de fa deu anys són bàsicament de dolor per les vides perdudes i per les persones ferides, però sobretot d’indignació». L’alcalde de Portbou, Xavier Barranco, s’emociona quan parla d’aquell dia en què, al seu poble, el foc es va cobrar la vida d’una noia de 15 anys i el seu pare, quan intentaven fugir de les flames per un penya-segat amb la resta de la seva família, que va resultar ferida.
Xavier Barranco justifica la seva «indignació» en aquests termes: «Estic convençut que va ser un error humà i evitable. Va ser un error humà de qui va prendre la decisió de desviar el trànsit de la Jonquera cap a la carretera de Portbou. Avui encara m’indigna que se segueixi prenent aquesta mateixa decisió cada vegada que hi ha algun problema a la Jonquera. Vistos els antecedents, aquesta decisió és totalment equivocada i així ho he comunicat en diverses ocasions i davant diverses autoritats de trànsit».
«Estic convençut que va ser un error humà i evitable. Va ser un error humà de qui va prendre la decisió de desviar el trànsit de la Jonquera cap a la carretera de Portbou», es queixa Xavier Barranco
Alfons Sánchez, inspector cap de l’Àrea Bàsica Policial de Figueres, també expressa una emoció similar. Ell diu que sent «inquietud i frustració». «Sento inquietud perquè, tot i que han passat deu anys, s’han reforestat moltes zones i s’han fet polítiques forestals molt adequades, però el risc d’incendi està més latent que mai amb el canvi climàtic. I sento frustració per la falta de conscienciació. Encara vaig conduint per la carretera i veig gent en cotxes que van fumant i amb el braç i la cigarreta fora la finestra», lamenta el cap dels Mossos d’Esquadra.
El fotògraf Roger Lleixà va documentar periodísticament l’incendi, en «uns dies durs que malauradament cada estiu, a tants i tants llocs del territori, es repeteixen». «Van ser dies de molta feina, d’intentar arribar a la primera línia de foc a través de pistes forestals, de convèncer les autoritats que et deixessin passar i que aquests ho fessin sota la teva responsabilitat, dies de cercar testimonis per intentar explicar tot el mal que una simple burilla de tabac pot fer... dies sobretot d’escoltar el pastor al qual se li ha cremat el ramat, a la veïna que va tenir les flames al pati, dies d’escoltar a qui se li ha cremat mitja casa», recorda el fotògraf.
Quin sentiment li genera el record dels incendis?
ALFONS SÁNCHEZ. Inspector cap de l'Àrea Bàsica Policial de Figueres
- «Vaig conduint per la carretera i veig gent en cotxes que van fumant i amb el braç i la cigarreta fora la finestra. Això em produeix inquietud i frustració per la falta de conscienciació»
SÒNIA MARTÍNEZ. Alcaldessa de la Jonquera
- «La sensació d’impotència en veure-ho tot cremat no s’oblida i cada estiu estic amb l’ai al cor, sabent que hi pot haver persones inconscients que llencen burilles des del cotxe»
SÒNIA DUÑACH. Periodista i tècnica de Medi Ambient
- «Sento frustració i molta tristesa. Mentre parlàvem d’hectàrees cremades, rebia fotos d’amics, mànega en mà, intentant salvar el tros o la granja... allò no semblava real»
ROGER LLEIXÀ. Fotògraf
- «El record és de tristesa, seguit per la incertesa, la por i la desesperació. No són sensacions que jo patís en la meva pròpia pell, però sí que va ser observant-les a través de la meva càmera».
ALÍCIA HERRERA. Extècnica de Protecció Civil del Consell Comarcal de l'Alt Empordà
- «Impossible d’oblidar aquells dies en el centre de comandament. M’entristeix pensar en la desolació dels afectats durant aquells dies, i en les persones que van perdre la vida».
JAVI MARTÍN. Doctor en Geografia
- «El sentiment és de desolació en veure com el paisatge, que és el resultat d’anys d’interaccions entre la societat i la natura, s’anava destruint pel foc».
ANTÒNIA GIMBERNAT. Veïna de Cabanes
- «Aquella extensió de terreny cremat, sense un bri d’herba, a pocs metres d’un poble o un mas, ens va fer reviure l’angoixa que va passar aquella gent que va perdre tot el que tenia».
MARIA RIGALL. Perruquera. Residia a Cistella el 2012
- «Sento angoixa, pel foc que s’aixecava de forma impactant. Però el record és també d’unió de poble, d’estar tots a la plaça, esperant que ens deixessin tornar a casa».
XAVIER BARRANCO. Alcalde de Portbou
- «Sento dolor per les vides perdudes i per les persones ferides. Vaig participar en el rescat de les tres persones que van sobreviure i aquells fets se’m van quedar clavats a la ment».
JORDI SARGATAL. Ornitòleg
- «Aquell foc devastador va posar en evidència la necessitat de tenir a la natura herbívors salvatges o domèstics que converteixin la biomassa vegetal, combustible, en biomassa animal».
ANNA PALET. Alcaldessa de Vilanant
- «Sentiments contraposats. Difícil d’oblidar la impotència per l’impacte del foc i per no saber com aturar-lo i emoció en recordar la solidaritat dels pagesos i de tants voluntaris».
MOSSÈN PERE LLUÍS AYMERICH. Rector de la parròquia de Darnius
- «Era diumenge, santa Magdalena, després de missa havíem anat a dinar a un restaurant, can Salelles, al terme municipal de Darnius, que ja està tancat. En sortir ja vam veure el fum i el foc. Vam tornar al poble. Hi havia previst un concert del trio clàssic a l’església, que es va anul·lar. La conversa era el foc i el record d’un altre d'anterior, de feia més de 20 anys. Tothom estava pendent del que estava passant, de com avençava. Sentíem neguit pel que veiem i pel que vivien. Es va calcinar la casa d’uns ermitans de santa Maria del Bosc. El diumenge següent, el bisbe Francesc, al cel Sia, va voler fer-se proper i dir la missa a Agullana. Un any després ens vam aplegar un bon grup de gent per fer una missa de campanya a can Gallat. El bosc rebrotava, però cal prendre consciència que hem d’actuar diferent amb el bosc».
