Angelina Granollers Biló (l’Escala, 24 d’abril del 1954) ha acabat la seva etapa a la llibreria Titograma de l’Escala perquè s’ha jubilat. Botiguera professional, sent que estar darrere el taulell no és només una qüestió de vendre articles sinó que, molt sovint, s’ha sentit útil escoltant alguns clients i, fins i tot, estretant llaços d’amistat. Entre l’alegria i la nostàlgia, Angelina Granollers Biló va rebent les felicitacions dels seus clients que, aquest 31 de maig [el dia que vam quedar per fer aquesta entrevista], passen per la seva llibreria de l’Escala a desitjar-li molta sort en la jubilació. Amb 68 anys, entra en la fase de pensionista i està contenta, perquè ha cedit el testimoni a una persona del poble que seguirà pujant la persiana del negoci cada dia.
Perquè van posar el nom de Titograma a la llibreria?
És un joc de paraules. El meu home es diu Ernesto, li deien Ernestito i també és conegut per Tito. La botiga volíem que fos can Tito i, a més, li vam posar Grama, del meu primer cognom, Granollers, i el seu cognom Maier.
Mica en mica, han anat tancant llibreries de venda de premsa a tot arreu. Té mèrit que vostès hagin sobreviscut a l’Escala.
Quan nosaltres vam començar, hi havia nou llibreries a l’Escala. Ara mateix, en queden dues, la nostra i la més antiga de l’Escala, que té quaranta anys i es diu Camp Rabassa. Jo els estic molt agraïts a la família de Camp Rabassa, perquè el que faig jo ara amb en Marc, que és qui es fa càrrec del negoci a partir d’ara, ho van fer ells amb mi. Voldria donar-los gràcies a en Martí i a la Montse Ramió, perquè m’han ajudat molt sempre.
Ha estat dedicada tota la vida a la llibreria vostè?
No, primer vaig treballar de dependenta en una botiga d’electrodomèstics. Més tard, amb unes amigues vam obrir una floristeria. El pas següent, va ser muntar un vídeoclub amb el meu marit i també la llibreria, fa més de trenta anys. Durant un temps vam treballar molt bé amb el vídeo i amb la llibreria, venent diaris i revistes, papereria, joguines i objectes de regal. Devia ser el 2017 quan vam veure que les plataformes digitals entraven fort i vam deixar el vídeoclub, per centrar-nos només en la llibreria.
Ara que em jubilo, tinc tantes coses a fer que no tindré temps de fer tot el que m’he programat
Així com el vídeoclub es va ressentir a causa de la innovació audiovisual, com han notat l’auge de la comunicació digital les revistes i els diaris de paper?
Sobretot per l’edat dels clients. A principis de la dècada dels noranta, venia molt de jovent a comprar premsa, i quan dic jovent vull dir gent de 18 anys en amunt i també de 40 i de 50 anys. D’un temps ençà, les persones d’aquestes edats ja no compren premsa, tot per a ells és digital. Les persones que venen a comprar ara diaris i revistes de paper tenen més de 60 anys. Ha canviat tot molt.
La tendència amb les joguines també ha canviat?
Molt. A la meva botiga he estat oferint el servei de paqueteria. Les persones poden comprar online en diferents portals digitals i el punt de recollida era la meva botiga. Per Nadal venia joguets, però em sembla que el transportista me’n portava més per a la gent que els compraven per Internet que no pas els que pogués vendre jo.
Creu que el petit negoci s’ha sabut adaptar als nous temps?
Nosaltres volem que el petit negoci funcioni i, per això, sempre hem apostat per innovar. Però, per molt que innovis, sempre el sector digital va més de pressa. Internet, per prestacions, avança a molta velocitat. Jo he tingut gent a la meva botiga, de 20 i 25 anys, que diuen que fa anys que no trepitgen una botiga per comprar roba perquè no tenen temps. A mi m’encanta passejar i anar de botigues. Han canviat els rols de comprar. I és important destacar que no ho fan per mala fe, sinó per una qüestió de comoditat.
Sigui com sigui, vostè pot presumir d’haver estat una botiguera de proximitat, d’estar en contacte amb els clients, amb familiaritat.
Això sí. Amb el pas del temps hi ha clients que s’han convertit en amics, amb els quals vaig a dinar o a sopar. Avui mateix [31 de maig] moltíssima gent ha vingut a la botiga perquè sabien que era el meu últim dia i s’han volgut acomiadar de mi en persona. Estic molt contenta. Hi ha clients que m’han fet obsequis, fins i tot. No em pensava que em fes tanta pena tancar la paradeta.
I des de l’1 de juny ja té relleu?
Si, tanco jo el 31 de maig i obre en Marc, la persona que s’ha quedat el negoci, l’1 de juny mateix. Els primers dies m’he ofert per acompanyar-lo, per donar-li un cop de mà amb les devolucions, amb les revistes que arriben cada setmana o cada quinze dies o cada mes... amb tot això ja li he dit que l’ajudaria al principi.
Ja ha pensat què farà ara que està jubilada?
Tinc tantes coses a fer que no tindré temps de fer tot el que m’he programat. Vull caminar, perquè fa molt de temps que no ho faig; tinc moltes ganes d’anar al gimnàs i a la piscina; vull tornar a anar a una escola d’idiomes per millorar el meu francès; vull anar amb els autocars que es munten, aquí, a l’Escala per anar al teatre a Barcelona... De totes les persones amb les quals he parlat que s’han jubilat, totes em diuen que els falten hores, i jo vull ser una d’aquestes persones.
