Quiosc

Empordà

Garriguella

L’apiturisme, una via alternativa per al sector

La mortaldat de les abelles i la caiguda constant de les produccions fa que els productors nacionals cerquin nous camins per sobreviure

Les primeres experiències d’apiturisme s’han començat a finals d’abril des de Garriguella Iñigo Somovilla de Miguel

Catalunya, amb 2.066 explotacions apícoles, és la sisena comunitat autònoma en nombre d’explotacions i representa un 6% del total a l’Estat. A les comarques gironines, hi ha uns dos-cents apicultors, però només entre un 10 i 15% són productors professionals, segons dades d’Apicultors Gironins Associats (AGA). El 2019 hi havia 126.045 arnes (ruscs) que van produir 2,1 milions de quilos de mel i 51.703 quilos de cera. Però la mortaldat de les abelles està creixent, tal com testimonien els mateixos apicultors, i la producció està baixant. Alguns cerquen noves vies per sobreviure com els Abellaires Empordanesos de Garriguella que, a banda d’oferir els seus productes tant des de la botiga física com en línia, han estrenat, des de fa un parell de setmanes, l’apiturisme, visites a un dels seus apiaris amb la idea de compartir «l’experiència» de fer d’apicultor per un dia complementant-ho amb visita a l’obrador i tasts de diferents mels pròpies.

L’apicultor Marc Arumí Rodríguez, conductor d’aquestes visites úniques a l’Empordà i possiblement a les comarques gironines, es va iniciar en l’ofici de la mà del seu sogre, qui combinava la vinya i les abelles, impulsant una explotació ecològica que encara ara preserva. Abans de l’apiturisme, ja oferia xerrades a escoles per apropar l’ofici i sensibilitzar els estudiants. Per tirar endavant aquesta nova proposta, que dura unes dues hores i mitja, els ha calgut invertir en els vestits d’apicultors, per garantir la seguretat dels participants. Els ingressos que puguin obtenir seran benvinguts si tenim en compte que cada any, de mitjana, perden entre un 15 i un 30% de l’explotació anual a causa de la mort de les abelles. Arumí afegeix que l’any passat en l’explotació ecològica la xifra es va enfilar a un alarmant 60%. Les principals causes van ser la varroa, un àcar paràsit que s’alimenta dels cossos grassos de les abelles, la vespa velutina o asiàtica, tot i que Arumí està convençut que «la principal és el canvi climàtic». «El fet de tenir ara primaveres tan curtes ho noten molt les abelles; fa vint o trenta anys, a la primavera hi havia pluja i temperatures més regulars», comenta tot afegint que, «si no es prenen mesures reals, anirem a pitjor». Per ell, la mortaldat de les abelles, que es calcula a finals d’any, és «un reflex de l’estat del medi ambient», ja que les abelles són poderosos bioindicadors per estudiar l’impacte de la contaminació.

Davant aquesta situació i aprofitant que el 20 de maig se celebra el Dia Mundial de les Abelles, Marc Arumí creu que el sector necessitaria més suport de les institucions, més quan compara l’actuació que s’ha fet a Catalunya contra la velutina –molt present, en anys de calor, entre mitjans de juny i octubre– respecte a altres punts de l’Estat. «A nosaltres ens han deixat una mica de la mà de Déu fins que no ha arribat al sector del vi, molt més gran i amb més força, i ara tothom s’alarma», afegeix. Carles López, secretari de l’AGA, va més enllà: «Aquest és un sector que no interessa a ningú, ni al Departament d’Agricultura, estem sols, no tenim productes amb els quals combatre els paràsits, no hi ha investigació, bàsicament perquè som un sector molt petit». Catalunya no és un país apicultor «ni aposta per l’apicultura», diu López, qui augura que cada vegada seran menys professionals perquè «les explotacions s’han de tecnificar cada cop més per mantenir les abelles vives» i, sobretot, superar la burocràcia administrativa, molt feixuga. «És molt complex i tot s’ha de fer per Internet quan la majoria d’apicultors tenen una edat i desconeixen com», comenta. Tenen alguns ajuts, però són difícils de tramitar, han de superar inspeccions i els cal demanar suport, costos que han d’assumir i que incrementen la càrrega per mantenir l’explotació, cosa que fa desistir els apicultors grans i no atrau l’entrada del relleu. És una situació que pateix tot el sector agrari, segons López.

Els visitants fan degustacions de mel Iñigo Somovilla de Miguel

Abellaires Empordanesos, fundat el 1983 i actualment integrat per quatre socis, tres dels quals família, produeixen, envasen i comercialitzen mel i pol·len produït tant per ells (sis varietats) com adquirits a altres socis productors i apicultors (en total, una desena de varietats). Majoritàriament, la producció, amb 380 ruscs ubicats sobretot a les Alberes, és de cultiu convencional però una altra d’ecològica, amb 180 ruscs instal·lats a diferents racons dels parcs naturals: Salines Bassegoda, Alberes, cap de Creus i Montgrí, tots allunyats de camps amb conreus transgènics a menys de tres quilòmetres.

Arumí creu que és molt important «educar el gust del consumidor» perquè doni valor a les mels del país i les consumeixi abans que les de fora, com les arribades de la Xina que sovint no són ni mel o estan molt filtrades. «Aquestes són mels barrejades de les quals no sabem la procedència i totes les propietats antisèptiques no serveixen per res», comenta Abel Rabanal, encarregat dels controls de qualitat a Abellaires Empordanesos. En aquest sentit, tenen molta cura del producte, sobretot de les temperatures a l’hora d’extreure la mel o emmagatzemar-la. La innovació també la tenen present i, per exemple, han començat a fer i servir mel crema: s’extreu del panell, es guarda en un bidó, es bat i es trenquen els cristalls i la mel resta permanentment cremosa, com mantega per untar «tot mantenint les propietats». «És una mel que no ha estat escalfada, quasi se li pot dir crua». La mel és un producte apte per a tothom, però aquí és molt més consumit pel públic francès i marroquí, tot i que Rabanal admet que el nacional «tira més per mels ecològiques certificades». El poden comprar a granel i dur el seu propi envàs, cosa que permet tancar el circuit. Rabanal explica que, fins i tot, els diabètics poden prendre mel d’acàcia en petites quantitats. «El sucre natural que té la mel no és perjudicial», afegeix.

Present i futur de l’ofici

Quan Pau Noguera era petit acompanyava al seu pare, Àlvar Noguera, a visitar els ruscs que aquest tenia a diferents camps. El pare va començar a fer d’apicultor ja gran, amb deu o quinze caixes en un olivar perdut de Palau, i aviat es va professionalitzar. Va aprendre, explica el fill, llegint llibres, bevent dels coneixements d’altres vells apicultors i provant. En el seu cas, Pau Noguera no tenia pensat dedicar-s’hi, però la vida li va dur i des de fa una dècada, des de Garriguella, té cura d’un miler de ruscs dispersos arreu de l’Empordà. Tot i la joventut, ell ja acumula experiència i coneixements i només desitja poder continuar perquè hi veu «futur», tot i que reconeix que calen més investigacions, que «ara valen més les abelles que la mel que produeixen», que la producció va caient i que les temporades es van reduint.

L’apicultor Pau Noguera remarca com ara «les abelles valen més que la mel» i que calen més estudis per saber les raons de l’elevada mortaldat

decoration

El món ha canviat molt respecte a aquells temps en què els pagesos tenien ruscs a casa i obtenien mel per l’autoconsum. «Fa quaranta anys treballar amb abelles era molt més fàcil que ara», comenta l’apicultor tot afegint que «la feina és la mateixa, no ha canviat gaire, però el temps acompanyava molt més i, si això passa, les abelles estan fortes, les pots reproduir i et fan alguna cosa de mel». A més, cal sumar les malalties actuals, els insecticides, la vespa asiàtica, els robatoris i, per descomptat, el canvi climàtic. En el seu cas, del miler de caixes que treballa –a cada rusc ha d’haver-hi, per ser productiu, més de quaranta mil abelles– fa dos anys va patir un 45% de mortalitat i l’any passat, 55%, unes xifres excepcionals, assegura, causades per la sequera. «La muntanya es va tancar i durant tres mesos no vaig poder anar a veure les abelles», comenta. Els apicultors fan foc per treballar –ell crema el pinyol d’oliva premsat i assecat que fa un fum fred i espès– «i el risc era elevat». Encara avui en dia, «el fum és l’única eina disponible per guiar les abelles» i evitar que, en obrir la caixa, «no et surtin de cop emprenyades i et comencin a pessigar». «Quan les abelles es posen agressives, en pessigar deixen anar unes olors especials que fa que totes les que la senten vagin a pessigar al mateix lloc, és una tècnica de defensa», afegeix. En aquest sentit, Noguera va desenvolupar al·lèrgia a les abelles fa un temps i es va haver de tractar per evitar reaccions.

Una imatge de les abelles al rusc MARIA VELASCO

Pau Noguera explica que és «complicat» saber on posar els ruscs, depèn de molts factors vitals com la vegetació: n’hi ha que dona nèctar i altra no. «A l’Albera es busca el timó, el romaní i la farigola, però aquí es troba tot barrejat», comenta. El resultat és mel de mil flors que és el que ell produeix. També recull pol·len i pròpolis, i fa hidromel i vinagre de mel. Noguera, a més, fa transhumàncies, és a dir, porta caixes, de matinada o nits, a Girona, Argelaguer o la vall de Bianya tot i que la distància, en ser sol i l’augment dels carburants complica el fet de tenir-ne cura. On sí que les sol col·locar sovint, és en camps de pomeres de Sant Pere Pescador, en aquest cas llogades pels pagesos per ajudar a la pol·linització natural dels fruiters.

Pau Noguera recollint el pol·len dels ruscs MARIA VELASCO

De races d’abelles n’hi ha diverses. Les autòctones de la península són les negres, que toleren bé els canvis de temperatura, «fortes i amb capacitat de treball». Hi ha apicultors que només es dediquen a criar abelles, i en exclusiva reines, quelcom que també ha començat a fer Noguera. «Abans, d’una manera completament natural, podies reproduir les abelles de forma sensata, sense forçar, ni alimentar-les perquè a la muntanya hi havia abundància, però ara has de compensar molt alimentant-les amb sucres», reflexiona. Enguany, per exemple, ell ha usat cinc mil quilos de sucre per nodrir-les tenint en compte que la temporada s’allarga uns nous mesos. Hi ha productors alemanys que, amb les mateixes caixes que ell, usen vint mil quilos a l’hivern per garantir la supervivència de les abelles i que aquestes estiguin en plena forma per la temporada que, allà, només dura tres mesos.

L'apicultor Àngel Reynal en ple procés MEL DE TRAMUNTANA

Àngel Reynal: «Em reconforta ajudar a la supervivència de les abelles i de la natura»

Quan el fotoperiodista Àngel Reynal va fer un reportatge sobre abelles, l’ofici d’apicultor el va captivar i va decidir aprofundir-hi. Tant que, des de fa vuit anys, compagina la fotografia fent-se càrrec de quinze ruscos en un terreny a Masarac. «M’agrada molt», confessa Reynal qui ha anat aprenent gràcies al boca-orella i a assistir a cursets formatius. Assegura que, per a ell, l’apicultura «és una via d’escapament» i li reconforta «ajudar indirectament a la natura i molt directament a la supervivència de les abelles, que ho estan passant molt malament».

Al seu parer, l’apicultura és un món «molt tancat» i caldria, pensa, donar-lo a conèixer més entre el públic en general i, sobretot ara, amb l’amenaça creixent i la presència absoluta de la vespa asiàtica o vespa velutina a la comarca. Dins aquesta línia, i per fomentar la conscienciació dins la societat del paper vital de les abelles, Reynal creu que cal fer visible la tasca de l’apicultor. En aquest sentit, ell comparteix extensament a les xarxes socials el seu treball amb les abelles. De fet, la seva voluntat és, d’aquí a un temps, portar els seus coneixements als centres educatius perquè els petits «prenguin consciència». «Això seria el súmmum, és fantàstic ajudar», afirma. En aquest sentit, ja ha impartit alguna xerrada a Agullana.

Compartir l'article

stats