Blog 
Mirades
RSS - Blog de Lourdes Godoy Tomàs

Arxiu

  • 21
    Maig
    2014

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

    Els que acaben el batxillerat

    Quan acaba el curs, demano als meus alumnes una recopilació de les tasques fetes i corregides i un text en què han de fer balanç de l’assignatura: què han après, quines han estat les principals dificultats, què els ha agradat o interessat més, com ha estat la seva feina, si creuen que han estat ben avaluats, etc. És un feedback que m’interessa molt i em serveix per poder valorar si vaig per bon camí, si el que faig té sentit per a ells o no, si convé rectificar alguna cosa.

    A alguns alumnes els costa escriure aquest text; no saben ben bé què han de dir. La majoria procuren quedar bé, en un darrer intent de captatio benevolentiae, de cares a l’avaluació final; d’altres juguen la carta de la sinceritat i reconeixen sense embuts les seves mancances. Alguns, amb més facilitat per expressar-se per escrit o més motivats, fan textos que diuen coses molt rellevants.

    Tots es troben, en aquests moments, en un punt molt important de les seves vides. Han de triar quin camí seguir i han d’assumir, de vegades de manera dolorosa, les limitacions que els impediran arribar allà on voldrien.

     Una d’aquestes alumnes, en una conversa fora de l’aula, em deia coses que em van commoure: el somni de la seva vida, des que era petita, és ser mestra i mare. Tant és així, que des de fa anys -i només en té disset- recopila material per a les seves classes: pòsters, dibuixos, textos, que pensa fer servir amb els seus alumnes. De manera semblant -em deia-, quan tenia quinze anys va escriure una carta per donar als seus fills quan també en tinguin quinze i en farà una altra quan en faci divuit, per recordar-se i recordar-los com era ella a la seva edat.

     Estic convençuda que aquesta noia arribarà a fer realitat el seu somni i serà una mestra i una mare excel·lent, però potser ara mateix no s’imagina els obstacles que haurà de salvar  pel camí: després d'haver superat el batxillerat, fer la selectivitat i aconseguir la nota de tall per entrar a la universitat desitjada, acabar amb èxit els estudis, trobar feina, encara que sigui precària i mal pagada, competint amb gent que té molts anys d’antiguitat o fa molts anys que s'espera; si s’arriben a convocar, aprovar unes oposicions, obtenir plaça, etc. No és fàcil.

     No obstant això, el que cal dir a aquests joves és que no deixin de perseguir el seu somni, que segueixin la seva vocació, que estudiïn allò que més els interessa i que lluitin i s’esforcin amb energia i entusiasme. Sempre hi ha temps per a les renúncies, però no als 18 anys.

    Els que no aconsegueixin fer allò que més desitjarien també han de saber que hi ha molts camins que menen a la felicitat, alguns amagats i imprevisibles. Com diu Miquel Martí i Pol, "Tots els camins són bons per fer camí."

     

     En qualsevol cas, si algun cop, en el futur, pensen en nosaltres, els professors de l'institut, tant de bo no ens recordin únicament com un dels molts obstacles que hauran hagut de superar.

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook