Aquesta frase, cridada en veu alta, era habitual a majoria de les estacions a finals del segle XIX. En aquella època, el 1877, una petita caseta era l’estació de Figueres, en la incipient línia ferroviària entre Figueres i Girona i que pretenia unir Barcelona amb la frontera. Amb prou feines tenia 12.000 habitants, la recentment inaugurada Rambla era el centre de la ciutat i pocs cotxes hi circulaven.
Així les coses, la població acostumava a desplaçar-se a peu i, potser, en bicicleta per anar a agafar aquell cuc metàl·lic que corria, estirat per una màquina que vomitava vapor i cendra, per un camí de ferro que els transportava als pobles del voltant en incòmodes seients de fusta.
Gairebé un segle més tard, es va aixecar una nova estació al costat, segurament suficient per a l’època i, des de llavors, el seu enorme rellotge de l’andana ha sigut testimoni de milions d’històries d’amor, comiats forçosos, exiliats i perseguits, esperes eternes, veremadors, estudiants o nuvis de viatge.
Com a fill i net de ferroviari, soc un enamorat de les vies del tren, pocs llocs em porten tants records com la vella estació de Figueres, on he passat moltes hores, però, també considero que de romanticisme no es viu, que hem de ser pràctics, els temps canvien i cal fer un pas endavant.
"És el moment de fer via cap a Vilafant, poble amb el qual es comparteix nom i una frontera cada cop més estreta, fins a formar gairebé un sol nucli"
No podem continuar amb una cicatriu que trenca la ciutat, una estació que en 58 anys ha quedat obsoleta, en un barri degradat.
Ja no hi ha mercaderies, ni descarrega en els seus molls, la majoria de les vies són mortes, deixades i tapades de vegetació, els que van a Barcelona solen triar l’alta velocitat, el rellotge s’avorreix.
És el moment de fer via cap a Vilafant, poble amb el qual es comparteix nom i una frontera cada cop més estreta, fins a formar gairebé un sol nucli.
Ho tenim en safata, aprofitem l’oportunitat, millorem els accessos i apostem pel futur, regenerem els dos barris, alliberem la ciutat, això sí, sense perdre les vies de rodalies que ens segueixin connectant amb el nord.
En 146 anys, la ciutat ha quadruplicat la població, els autobusos urbans i els vehicles particulars fan que la gent ja no vagi majoritàriament a peu i ja voldrien la majoria de ciutadans del país poder gaudir d’una moderna estació a només 1.200 metres del centre urbà, que avui ja no és la Rambla. No perdem el tren de la modernitat, canviem de via. Passatgers al tren!