El director de cinema Alfred Hitchcock afirmava, a un jove François Truffaut, que el cinema eren dues-centes butaques per omplir. Una manera simple de fer veure que el setè art, a banda d’art, també era una indústria i que el cinema és ben poca cosa sense un públic que hi estigui interessat.
El divendres passat, es va fer bona aquesta frase a l’estrena de la pel·lícula Suro, del director Mikel Gurrea, a la sala principal dels Cat Cinemes de Figueres. Era l’estrena oficial, hi havia molta expectativa i no va decebre ni un minut aquesta cinta que, abans de l’estrena, s’havia endut uns quants reconeixements a festivals com el de San Sebastián, el Premi Irizar al cinema basc o la Federació Internacional de la Premsa Cinematogràfica (Fipresci), entre altres.
Una gran notícia per a una pel·lícula que té arrels molt empordaneses, en primer lloc perquè el seu rodatge va estar a cavall entre Maçanet de Cabrenys, Darnius i Boadella, i perquè una de les primeres empentes a la producció la va tenir en concedir-se-li una Beca Agita de Creació Artística l’any 2020 de l’Ajuntament de Figueres.
La pel·lícula aborda dues de les quatre «aspiracions» del Renaixement: el «Beatus Ille» (feliç la vida senzilla al camp en contraposició a la ciutat) i el «locus amoenus» del lloc idíl·lic. A partir d’aquest plantejament inicial de retorn al camp, i a través d’una realització sòlida, tensa i plena de matisos, Mikel Gurrea ens proposa un viatge no exempt de perspectives oníriques que es tornen obscures possibilitats d’un món desconegut, o volgudament obviat. Al mig, una relació de parella que és l’eix i la base a partir de la qual se sustenta tota la història.
La pel·lícula et deixa atrapat a la butaca; a poc a poc, t’adones que acabes formant part de la història –en bona mesura per una direcció directa que inclou l’espectador en el punt de vista–, que lluny d’assolir un esperat final feliç, ens suggereix un final d’etapa, un punt i seguit, simplement. Suro és una pel·lícula de la qual, em sembla, en sentirem força a parlar.