Hi ha certs passos d’anys que no se celebren. Diríem més aviat que commemoren, que es recorden amb l’expressió agra als nostres rostres. Aquell estiu de fa deu anys roman a la nostra memòria com el d’aquells focs que mai haguessin hagut de succeir. Aquell estiu en el qual van morir quatre persones i en què més de catorze mil hectàrees del nostre Empordà foren devastades.
Deu anys d’uns fets luctuosos, deu anys d’una tragèdia que tots ens entossudim a dir que mai més hauria de tornar a passar. I ho diem amb la boca petita, perquè tots sabem que la història té tendència a repetir-se, que les coses no solen succeir per casualitat i que, objectivament parlant, res ens fa pensar que les condicions del bosc han millorat d’una dècada fins avui.
Com a bona mostra del que escric, només cal veure el vídeo editat pels mateixos bombers de la Generalitat on es constata que l’especial virulència d’aquell foc va fer canviar per sempre molts procediments i protocols dels bombers de cara al futur, però alhora ens remarquen que no s’aprecien millores en la conservació dels espais rurals que evitin que en un futur es puguin produir catàstrofes similars.
I entre tanta tristor, una nota positiva: l’etern agraïment que tots tenim cap al cos de bombers. Per la seva entrega i compromís sense límits. Per ajudar-nos en circumstàncies ordinàries, amb problemes petits com trencaments de canonades, danys pel vent, animals que s’enfilen als arbres i després no saben baixar, però també, i sobretot, per la seva diligent actuació en contingències greus com la que commemorem.
Pels que estem acostumats a treballar en feines que ens aporten problemes i estrès, pels que ens queixem moltes vegades de les nostres condicions de treball (la feina ens arriba moltes vegades desordenada i malament), no estaria de més tenir els bombers sempre presents. Són un col·lectiu que cada dia que va a treballar es pot haver de jugar la vida per millorar la vida dels altres. No és poca cosa, no hi ha preu que ho pagui. Queda clar que parlem d’una feina vocacional.
Per tots aquests motius em sembla manifestament injust els anys que fa que es queixen per aconseguir unes instal·lacions dignes.
Aquest article va per ells. Pels nostres herois quotidians que ens deslliuren de caure en les flames