M’agraden les persones sinceres i directes. Per això –i per les seves cançons també– aplaudeixo Rigoberta Bandini. L’artista ha anunciat la seva retirada temporal. Per justificar-ho, hauria pogut dir que estava tipa, cansada, avorrida, farta o desganada i, en canvi, ha tirat pel dret: «Estic una mica fins al cony de les coses i no puc més». Amb totes les lletres. Bravo per ella.
Una de les sorpreses de l’edició passada de l’Acústica tancarà gira a la tardor, presentarà disc i s’allunyarà dels escenaris per una llarga temporada. Ara bé, tal com va això dels retirs a la música veure’m quant dura. Només unes hores més tard d’aquest anunci, Bandini estrenava Así bailaba al costat d’Amaia Romero. Res estrany si no fos perquè han convertit en un himne feminista una cançó masclista que molts de nosaltres taral·lejàvem innocentment d’infants: Los días de la semana de Gaby, Fofó, Miliki i companyia. És aquella que explica la història d’una nena petita que no pot anar a jugar perquè té obligacions a la llar: «así lavaba así, así», «así planchaba así, así»... Aquesta versió dona la volta a la història i la protagonista deixa de banda els deures domèstics per ballar i sentir-se bé.
La música, com qualsevol activitat que és un reflex de la societat en què neix, està farcida de lletres que avui serien impensables. Cançons que normalitzen el feminicidi com Run for your life de The Beatles o La mataré de Loquillo y los Trogloditas. O d’altres que fan apologia de la violació com Corazón de tiza de Radio Futura i Sí, sí de Los Ronaldos. I són només uns exemples d’un temps no massa llunyà que ens recorda que encara queda molt per acabar amb estereotips i avançar cap a una igualtat real.
Les recents agressions homòfobes durant el festival Figueres es Mou i en alguna festa major diuen molt poc de la nostra evolució com a societat. Com va escriure ara fa més de mig segle la reina del soul, Aretha Franklin, tothom es mereix Respect.