Lluís Galter: 'No podem fer una crítica de Xina com si fóssim xinesos'

Durant dos anys i mig, el realitzador figuerenc Lluís Galter (1983) ha treballat en 'La substància', un nou documental on confronta Cadaqués i la seva rèplica a la Xina, una còpia amb personalitat pròpia. Aquest dijous el presenta a Figueres (La Cate, a les 21.00 hores) i dissabte a Cadaqués (Art i Joia, 18.30 hores). En aquesta entrevista ens explica el camí que ha seguit el documental des que gestà la idea fins a la seva estrena, fa unes setmanes, al Festival Internacional de Cinema Europeu de Sevilla.

La substància s´ha presentat fa poc al Festival de Cinema Europeu de Sevilla. Quina rebuda ha tingut?

Costa una mica saber-ho, perquè és una pel·lícula que cal que reposi perquè el col·loqui sigui més fructífer. Les crítiques van ser bones i continuen sent-ho, tot i que mai se sap, no és una pel·lícula que vulgui fer cinc-cents mil espectadors.

I més amb els circuits de documental que tenim.

És poc glamurós, sí.

Torna després de sis anys de fer Caracremada. Per què tant temps?

Primer per la situació imprevisible de fer cinema en aquest país, és com una loteria, és tenir sort. No és, però, que ens hi poséssim tard. Tot just acabar Caracremada vam anar desenvolupant tant La substància com un altre projecte, una ficció, però aquest no rebia les subvencions necessàries. Així que vam optar pel que sí que en rebia. Bàsicament va ser per falta de resposta de les institucions.

És trist dependre de subvencions.

Trist o no, no hi ha altra manera. No és com el sistema americà que quasi tot és privat. No es tracta tant de la manera, si no de com la fas funcionar. Aquí no es dóna massa importància a la cultura i el cinema menys comercial encara és més difícil. Són molts condicionants junts que poden esdevenir una bomba i t´arrisques que t´exploti a la cara a la mínima.

Quina va ser la idea embrionària?

Els arquitectes xinesos van venir fa uns cinc anys a Cadaqués i primer volia fer alguna instal·lació artística per a algun museu, però no va fructificar. Durant un temps, la idea va restar als llimbs fins que el Màster de Documental de la Pompeu Fabra va entrar-hi, tutelant-lo, i es convertí en un documental, no a l´estil clàssic. És el que té el gènere, que pots fer una mica el que vulguis, tot i que aquesta llibertat, fins i tot, és massa. Els límits es desdibuixen molt i reconec que he patit molt més que amb 'Caracremada', per no saber cap a on anava.

Per què li va interessar el tema?

Fa un temps vaig fer una peça més curta, La ràdio amb Kirk Douglas, sobre un rodatge que va fer l´actor a Cadaqués, una pel·li bastant dolenta. Arran d´aquest treball vaig conèixer Joan Manuel Tajadura. Així, amb Cadaqués, he tingut sempre una relació personal a través d´ell, molt cinematogràfica. I quan va sortir aquesta notícia vaig pensar que podria haver-hi alguna cosa. Estirant el fil ha acabat sortint això.

Vau viatjar fins a la Xina.

Allà tot va canviar molt perquè, fins aleshores, especulàvem com seria la rèplica i anàvem per una banda, i quan vam deixar d´especular i vam veure com era, vam tirar cap a una altra. Et fa reflexionar sobre què és una rèplica, en quin punt està Cadaqués i perquè certes persones decideixin fer-ne una còpia. Quan t´allunyes de casa, veus les coses amb distància. No anem a la Xina per fer una crítica, sinó que, des d´allà, reflexiones sobre què passa a casa.

La rèplica a Kadakaisi és poc fidel.

Gens. Es diu i s´inspira en Cadaqués. Hi ha molts quadres-imitació de Dalí i una estàtua molt semblant a la del Passeig, però sense crossa. És anecdòtic, però és que els dos dies que van ser els xinesos a Cadaqués, l´estàtua no tenia la crossa, s´havia trencat i l´estaven arreglant. Bé, ells ja van fer prou venint per no només basar-se en fotos que veien per internet, que és el que han fet. Han copiat un paisatge sense entrar a conèixer res del que hi passa.

És clar, és la gent la que aporta l´esperit als llocs i no a l´inrevés.

Sí, el que ha viscut, com és, quina ànima pot tenir un lloc. Cadaqués ven una superfície, una imatge, el nom de Dalí, però mai ha venut tot allò que va passar fa tres-cents anys. Com et dónes a conèixer a la resta del món, es copia d´una manera o d´una altra.

I com és aquesta còpia xinesa?

És un resort privat i has d´entrar-hi acompanyat. El curiós és que els agents de seguretat van vestits de cowboys, no és una idea esbojarrada nostra. Coses així, feia falta arribar-hi i veure-ho.

Com va anar el rodatge?

Bé, vam rodar al Cadaqués xinès i a la ciutat propera on no vam tenir problemes, no com a Barcelona que has de demanar permís a tot arreu. En canvi, al Cadaqués xinès havies de pagar. La dificultat era entendre per què tot allò estava passant sense tenir temps. No ens podíem instal·lar-hi un any. No volíem fer una exposició antropològica o social, ni ens interessava ni ho volíem. La Xina és moltes coses i no podem fer una crítica com si fóssim xinesos.

Essent allà, la realitat els va fer prendre altres rumbs?

Va ser complicat entendre, copsar i transmetre. Ho assimilàrem muntant i hem aconseguit transmetre coses treballant el que rodàrem d´una manera intuïtiva o impulsiva, ordenant material, trobant-li sentit.

Com treballa els projectes?

És tot artesà. Necessites temps i en el rodatge, no el tinc, perquè és molt car. El tinc en el muntatge que faig amb un altre figuerenc, l´Oriol Cid. Cal provar moltes coses, fins que de tant equivocar-me surt bé. És qüestió de temps i paciència.

Com controla el procés?

Essent a tot arreu i tocant la pera perquè, a vegades, les coses es fan sobre la marxa.

El treball també ha rebut una Beca Agita. Què li ha suposat?

És la segona que he tingut i sempre ha estat molt important, la primera peça de finançament destacada, tant a Caracremada com ara. Quan semblava que tot feia aigües, arriba la Beca Agita. No és tant per la quantitat sinó per la confiança i el compromís que dipositen en tu.