Vaig conèixer en Quim al Seminari de Girona, ell uns quants cursos davant meu. Recordo perfectament el dia que el rector del Seminari, Damià Estela, va dir a la comunitat reunida que en Joaquim Vallmajó, de Navata, i en Josep Frigola, de Vila-robau, se n’anaven a Gap, al departament francès dels Alts Alps a estudiar per a ser Pares Blancs i anar a les missions. En Vallmajó era molt bon noi, i en feia tota la cara. En Frigola era molt bon noi, però presentava un punt de tracanet – com diuen a l’Empordà. Vaig conèixer-los com a companys avançats, va ser anys després quan em vaig endinsar en la vida i obra d’en Quim Vallmajó, missioner a Ruanda, escrivint per encàrrec (diguem-ho així), precisament del seu amic Josep Frigola. Aleshores em vaig adonar plenament del seu testimoni excepcional, d’home lliurat absolutament als pobres, als marginats, als oblidats, per raó de la seva fe i del seu amor.
Em vaig instruir sobre la feina que va fer a Ruanda, els seus enfrontaments amb les autoritats defensant els més febles i desgraciats, els seus ginys per treballar la terra, per construir granges, per obrir pous i imaginar estris agrícoles. Al costat de tot això, era evident el profund arrelament al seu Empordà, demostrat en les nombroses cartes escrites a la família i als amics. Un personatge, vaja, però no pas a l’estil d’avui, d’aquests personatges que tot és façana, imatge i aparença tènue com un tel de ceba. Res de tot això: en Quim fou un missioner integral, un compromès amb els seus desvalguts ruandesos, d’una fidelitat i rectitud que li costà la vida.
Passats trenta anys de la seva desaparició, la gent de Navata i els seus amics segueixen recordant-lo amb vius sentiments i demostrada estimació. Hi ha algú que recordi quina patum del paper couché estava de moda fa trenta anys?
El 26 d'abril de 1994
El 26 d’abril del 1994 uns oficials del Front Patriòtic Ruandès s’emportaren en Joaquim i ja ningú no el va veure més. Pocs mesos més tard se’n confirmava l’assassinat, bé i que no s’ha sabut mai on són les seves despulles mortals.
Entre el reguitzell de familiars i amics que Vallmajó va deixar a Navata, al seu Empordà i molt més enllà, hi ha la gent del GEES de Figueres (Grup d’Empordaneses i Empordanesos per la Solidaritat) que, any rere any, i especialment ara que en fa trenta, revifen el record del nostre Quim, mantenint envers ell una fidelitat i solidaritat a tota prova. Com la gent del GEES, els que el vam conèixer el tenim en un altar que no s’identifica pas amb la glòria de Bernini, sinó que és a tocar a terra, un altar consagrat a la memòria dels més pobres i els més febles, en la línia dels que canta l’himne revolucionari del socialisme internacional: «Debout les damnés de la terre/ debout les forçats de la faim».
El record de l'empordanès Quim Vallmajó continua ben viu trenta anys després del seu assassinat a Ruanda
Un dia (era en temps del papa Joan Pau II), en conversa amb un figuerenc, vam sortir a parlar de la Santa Mare i el Vaticà, i l’amic em preguntà, com si jo n’hagués de saber-ne causa o raó, per què la Santa Mare Església feia, ara últimament, tants de sants. I ell encara no sabia que un dia de maig del 2000, al Colisseu de Roma hi hagué una celebració espectacular presidida per Joan Pau II, on aquest donà a conèixer una llista de sants màrtirs del segle vint amb 13.000 noms, entre els quals hi havia els nostres empordanesos Joan Alsina i Joaquim Vallmajó. Per cert, i ja que hi som, ni aleshores ni ara no sé perquè monsenyor Óscar Romero no era a la llista papal.
L'última conversa
L’última vegada que vaig parlar amb en Quim va ser al Motel a Figueres; venia a dinar convidat pel cap de cuina, Jaume Mercader, que vivia al Portús i portava la cuina del restaurant que dirigia el seu germà Josep. Un dia, baixant en cotxe per anar a treballar, a la sortida de la Jonquera, va veure un noi que feia autoestop. Mercader parà i li preguntà on anava i el noi, que era en Quim Vallmajó, li respongué que intentava arribar a Navata. El cuiner aquell dia va fer tard a la feina, perquè portà en Joaquim fins al seu poble. No sé què devien parlar pel camí, però Jaume Mercader em digué que havia carregat un noi molt trempat i amable que feia autoestop, i que l’havia portat fins a casa seva.
En quedà una bella amistat, es van trobar una segona vegada i Jaume Mercader invità en Quim a dinar, poc abans de marxar definitivament cap a Ruanda d’on ja no tornaria mai més. Aquell dia vaig prendre cafè amb ell, i va ser l’última vegada que ens vam veure. Quan m’anava explicant els projectes que tenia per als seus ruandesos, i amb la il·lusió que en parlava, vaig intuir que Joaquim Vallmajó era el més modest i el més ambiciós dels homes: modest en relació amb el món que l’envoltava, ambiciós en els seus convenciments i una ferma voluntat.