La figuerenca Dolors Roig Puig ha escrit les seves «vivències» i les seves «reminiscències» perquè no es perdi la memòria de tot allò que van passar en temps de postguerra els figuerencs de la seva generació, i perquè vol que tota aquesta informació estigui a l’abast dels seus nou nets. El títol del llibre, 80+1, fa referència a l’edat que tindrà a partir del 25 de maig, dia del seu aniversari. Per a ella, és fàcil donar sentit a les coses quan es poden explicar d’una forma senzilla. Però, per contra, ella mateixa es retrata com una persona curiosa que segueix formulant-se preguntes i buscant respostes, constantment. De moment, el seu recull biogràfic està a la impremta, però ben aviat el tindrà publicat. «Ara ja està fet, no tinc pressa perquè surti a la llum», somriu.
Com es descriu, Dolors?
Si he de dir alguna cosa sobre mi, soc inquieta, rebel i observadora.
Per què aquests tres adjectius, concretament?
Perquè m’ha tocat viure la postguerra. Quan ets una nena, haver nascut en un bàndol guanyador o en un bàndol perdedor era molt diferent. Vaig néixer en un bàndol perdedor i em van imposar les normes del bàndol guanyador, a les quals m’oposava.
El context social de l’època devia dificultar la dicotomia.
Sí, perquè, tot i que a mi em podia semblar fàcil, el context era complicat.
Així va néixer la seva rebel·lia?
Sí, a partir del moment en què comences a fer preguntes i les respostes que et donen són del tipus: ‘Perquè jo ho dic’ o ‘Ja ho sabràs quan siguis gran’. Això et fa volar la imaginació. I em preguntava: ‘Per què he de ser gran per entendre les coses?’
Creu que el secretisme d’aleshores ha influït en la seva forma de ser, totalment oposada, és a dir, oberta i transparent?
El context personal que vaig viure diria que va ser una mica especial i, per això, m’agrada deixar-ho tot escrit, sobretot per a la meva família. Quan els meus nets em pregunten pels meus avis, trobo que em falta informació, que no sé d’on venien, per exemple. I no vull que als meus nets els falti informació sobre els seus avis. Aquest és el motiu principal pel qual he escrit el llibre.
Què trobarà el lector en el llibre?
El llibre és un compendi de parcel·les de la meva història. L’he dividit en dues parts, un per a les vivències i un altre per a les reminiscències. En les vivències parlo d’on vinc, qui soc, d’on he vingut, i les reminiscències són fets més puntuals de la meva vida, que recordo com a anècdotes que no tenen ni ordre ni concert.
És, per tant, un llibre molt personal?
La veritat és que em despullo més al llibre que si estigués despullada de veritat al mig de la Rambla. Diria que les vivències tenen molt a veure amb allò que ha viscut tothom de la meva generació. La meva vida és la vida de la Figueres dels anys 40 en amunt. Les reminiscències sí que són més personals. I, a més, jo volia que en el llibre hi hagués una obra d’art. Per això, per separar les dues parts, una amiga artista, Núria Casals, ha pintat una aquarel·la molt acolorida, i aquest trencament de les dues parts del llibre es diu Un somni recorrent.
Sempre li ha agradat escriure?
Sí. Vaig assistir a classes d’escriptura amb l’escriptora Maria Mercè Cuartiella. Ella m’ha ajudat molt i, a més, és l’autora del pròleg. Li estic molt agraïda.
Com se li va ocórrer reunir els seus records en aquest treball?
Vaig fer la reflexió que la gent que va viure la guerra civil ha anat morint, però la meva generació, la de la postguerra, també té moltes coses a explicar. Tenim un grup de WhatsApp d’amigues de tota la vida i els vaig dir que podríem fer aquest recull de records, tanmateix em vaig quedar sola, totes van dir que no tenien res a explicar. Potser eren vivències molt planeres, molt còmodes, però jo ho veig d’una altra manera, perquè he passat per unes vivències circumstancials sobre les quals volia deixar constància.
Com a rellevant, destaca que va ser regidora del primer ajuntament democràtic, a Figueres.
Jo sempre estava engrescada en reunions clandestines, amagant-nos dels grisos. Quan va morir Franco es va estrenar la democràcia i van fer llistes electorals municipals. Era dona i coneguda i em van venir a buscar amics polítics. Vaig acabar sent tinent d’alcalde d’Ensenyament, a la llista de Convergència.
Una altra píndola important de la seva vida són els seus estudis?
Vaig tenir la sort de poder fer el Batxiller a l’Institut Ramon Muntaner. Als meus pares els va agafar molt de sobte. Després, vaig anar a Barcelona a fer els estudis d’Ayudante Técnico Sanitario.
Amb tantes vivències i reminiscències, n’hi ha de dures i madures?
Jo ho explico tot amablement. He passat per experiències molt divertides a la meva vida i, a més, moltes de les coses que explico les he pogut complementar amb fotografies.
Pot destacar alguna anècdota que l’hagi marcat?
N’hi ha una que realment em va marcar, però ja l’he superada. Resulta que jo vaig néixer el dia que feia un any que, a casa meva, se’ls havia mort una nena de 5 anys. I aquella nena es deia Dolores Roig Puig i a mi em van batejar com a Maria Dolores Roig Puig.