Aquest dimarts, 17 de novebre, a les 22.05, Sense ficció estrena «Ernest Lluch, lliure i atrevit», un viatge personal i íntim a la figura política d'Ernest Lluch gràcies als testimonis d'amics, companys, periodistes i familiars que el van conèixer. El documental, dirigit per Josep Morell i Jordi Vilar, és una producció d'Ottokar Editora Audiovisual en coproducció amb TV3.
Tot seguit, a les 23.10, s'estrena «La feministra», on el director i periodista Viktor Nordenskiöld fa un retrat de Margot Wallström, ministra d'Afers Exteriors de Suècia, una dona que amb la seva política marcadament feminista trenca esquemes en la política internacional.
Ernest Lluch va ser un agitador del pensament amb una gran capacitat d'enlluernar la gent amb noves idees. Va ser una de les persones que va ajudar a posar els fonaments per modernitzar Espanya amb la implementació de la sanitat pública universal i gratuïta i la primera llei de l'avortament. Aquesta reforma de la llei de sanitat li va costar tres anys de feina i negociacions i la redacció de 15 esborranys.
Durant la seva trajectòria humana i professional, Ernest Lluch va conèixer en profunditat la realitat política i social del País Valencià, Catalunya i Euskadi, va veure com es feia política a Madrid i va reflexionar sobre els seus problemes, molts dels quals encara hi són avui dia.
El documental també analitza el paper de Lluch dins del socialisme català i valencià, les seves divergències i la polèmica de la LOAPA, i també vol explicar què va impulsar-lo, en l'època àlgida del terrorisme d'ETA, a viure llargues temporades a Euskadi. Allà, va ser membre de l'Orfeó Donostiarra, soci de la Reial Societat i va formar part del moviment pacifista Elkarri, treballant sempre per construir ponts de diàleg per acabar amb la violència.
La paradoxa va voler que el comando Barcelona, fent ús de la violència amb la qual Lluch volia acabar, l'assassinés al pàrquing de casa seva, el 21 de novembre de l'any 2000. L'impacte de la seva mort encara és viu.
Intel·lectual, treballador incansable, de caràcter independent, amb idees pròpies, amic magnífic, erudit, màgic, seductor, et feia somiar... Així descriuen Ernest Lluch els testimonis del documental, entre els quals hi ha els periodistes Gemma Nierga, Josep Cuní, Xavier Sardà, Alberto Surio o Lluís Foix; els economistes Josep Maria Carreras, Antón Costas o Eugeni Giral; i els polítics Joaquín Almunia, ministre de Treball i Seguretat Social (1982-86), Odón Elorza, alcalde de Donostia (1991-2011) o Narcís Serra, ministre de Defensa (1982-1991).
La producció també compta amb el testimoni de l'historiador Joan Esculies, autor d'"Ernest Lluch. Biografia d'un intel·lectual agitador", Premi Gaziel de Biografies i memòries impulsat per l'editorial RBA amb la Fundació Conde de Barcelona.
Fitxa tècnica
Direcció: Josep Morell i Jordi Vilar
Guió: Josep Morell i Montserrat Rossell
Realització: Jordi Vilar
Productor: Jordi Vilar i José Gordejuela
Productor executiu TVC: Jordi Ambròs
Productor delegat TVC: Daniel Barea
Director fotografia: Joan Tisminetzky
Muntatge: José M. L. Godínez
Directora de producció: Sílvia Houdier
Música: Albert Guinovart (interpretació) i Iñaki Plaza, Ion Garmendia
Lingüista: Dolors Casals
Grafisme: Sergi Esgleas
Veu en off: Dolors Martínez
«Ernest Lluch, lliure i atrevit» (2020) és una producció d'Ottokar Editora Audiovisual en coproducció amb TV3, Radio Televisión Española (RTVE) i Cambio de Imagen (EITB), amb la col·laboració de l'ICEC.
Festivals
Festival de Cine de Drets Humans de Sant Sebastià
FIC-CAT, Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada
Festival de Cinema i Fotografia Documental de Menorca
Festival Internacional de Cine Documental i Curtmetratges de Bilbao, Zinebi
«La feministra»
Margot Wallström (Kaagedalen, 1954) és ministra d'Afers Exteriors de Suècia des del 3 d'octubre del 2014. Abans d'arribar al càrrec, tenia una llarga carrera internacional. Havia estat la primera vicepresidenta de la Comissió Europea i representant especial de les Nacions Unides per a la prevenció de la violència sexual.
«La feministra» fa un seguiment dels primers quatre anys al capdavant del ministeri d'una dona coneguda per la seva ment aguda i empàtica, i per una agosarada agenda feminista; recull les seves àrdues negociacions amb l'Aràbia Saudita, Israel i Corea del Nord, i també una campanya altament competitiva per obtenir un seient al Consell General de Seguretat de l'ONU, en una cursa per mantenir-se ferma davant d'amenaces de mort i intimidacions.
En el seu primer dia com a la ministra, Margot Wallström proclama el que ella anomena “política exterior feminista”, situant la igualtat de gènere al centre de les relacions internacionals de Suècia, un concepte que ha fet fortuna també en la política exterior canadenca i francesa. El documental mostra Wallström com una política apassionada i atrevida que no té por de lluitar per defensar les seves conviccions: la igualtat de gènere i la llibertat d'expressió.
En el seu vint-i-sisè dia al capdavant del ministeri, Suècia reconeix l'estat palestí i el seu homòleg israelià declara que Wallström desconeix la complexitat de l'Orient Mitjà. Més endavant, durant un debat parlamentari, qüestiona el tractament saudita cap a les dones i qualifica l'Aràbia Saudita de “dictadura”. Principis i decisions que tindran ben aviat un cost per a la ministra: el reconeixement suec de Palestina li dona l'oportunitat de fer un discurs honorífic en la cerimònia d'obertura de la cimera de la Lliga Àrab a Egipte, però quan arriba al Caire descobreix que les autoritats saudites li impedeixen parlar, bloquegen tots els visats comercials amb Suècia i convencen 47 estats més perquè la condemnin.
Quan parla al Parlament suec sobre assassinats extrajudicials, el govern israelià mostra la seva indignació i els mitjans israelians publiquen rumors amb delicadeses directes i s'elaboren informes que "suggereixen que mereix un assassinat". A Suècia s'alcen algunes veus acusant Wallström d'antidiplomàtica, referint-se a la seva capacitat per entrar en conflicte amb Israel i amb el món àrab alhora. Sobrevola el record del primer ministre Olof Palme i de la també ministra d'Afers Exteriors Anna Lindh, tots dos assassinats.
En un discurs a l'ONU, el president nord-americà Donald Trump amenaça de destruir un altre país membre, Corea del Nord, i l'Assemblea General entra en estat de xoc. Aleshores, Wallström decideix actuar i contacta en secret amb el seu homòleg nord-coreà. La seva xerrada als passadissos de l'ONU forma part del que més tard es qualificarà com "El procés d'Estocolm". Un procés que finalitza amb èxit, amb tres presoners nord-americans a Corea del Nord alliberats i la posterior trobada de Trump i el líder nord-coreà Kim Jong-un.
La idea d'un premi de la pau per al president nord-americà resulta certament irònica per a la fundadora de la “política exterior feminista”: va ser la dura política d'un "dèspota" el que va fer possible l'acord? O van ser les tàctiques diplomàtiques de petits passos dels suecs i d'alguns altres? O potser una combinació de totes dues coses? "I si ho provem amb dones? Deixem que ho provin les dones, a veure si resolen el conflicte. Per mi, el feminisme i la lluita per la igualtat de gènere formen part d'una visió moderna de la política mundial", proclama la ministra Wallström.
