L´acord entre Marvel i Netflix per portar a la televisió superherois que no tenien cabuda a l´univers cinematogràfic de la mítica editorial i productora va donar una primera i excepcional alegria amb Daredevil, on es demostrava que la narrativa serial era una gran manera de reproduir formalment els còmics per entregues i que la televisió podia ser escrupolosa i original al mateix temps a l´hora d´adaptar-los. Aquella sèrie era violenta, arriscada i addictiva, i deixava satisfets tant els seguidors del còmic com els que no n´havien llegit ni un en tota la seva vida. Per aquest motiu hi havia molta expectació per veure Jessica Jones, inserida en el mateix univers (la intenció de Marvel i Netflix és fer un conglomerat de sèries que desembocaran en una que aglutinarà tots els personatges tractats, The Defenders) i amb el repte de consolidar l´aposta de la seva predecessora amb un personatge molt menys conegut per l´audiència. El resultat no podia ser més engrescador. La sèrie, formada per tretze capítols absolutament fantàstics, encara resulta més sòlida que Daredevil i té l´encert de dur a terme en televisió el que El protegido va saber fer en cinema: fer hiperrealista un superheroi sense desnaturalitzar els seus codis de representació.

Jessica Jones és el nom d´una investigadora privada de passat tèrbol i mètodes expeditius. Disposa, però, d´una aptitud que la diferencia clarament d´altres col·legues de professió: una força sobrehumana adquirida misteriosament després d´un accident de trànsit. Jessica, poc social però molt hàbil resolent els seus casos, descobreix que un barman té el mateix poder que ell. No és altre que Luke Cage, més conegut a les vinyetes com Power Man. I també que el seu enemic més temible, Kilgrave, capaç de controlar la voluntat aliena amb la ment, ha tornat a la seva vida per convertir-la en un infern.

Rodada amb un pols narratiu enlluernador, amb girs narratius que corprenen per la seva intensitat Jessica Jones brilla també per la seva radiografia del personatge principal, que trenca amb tot cànon de gènere per reflexionar sobre la identitat, la maduresa i la soledat. Gran part dels mèrits es poden atribuir a la seva memorable protagonista, Krysten Ritter, però també a secundaris tan efectius com Rachael Taylor, Mike Colter, Carrie-Anne Moss, Eka Darville, Erin Moriarty, Robin Weigert, Rebecca De Mornay i un David Tennant que aconsegueix que mai més no el tornis a mirar de la mateixa manera.