Aquest any 2021 se celebren tres dècades del llançament de la primera targeta SIM comercial del món, creada pel grup tecnològic de seguretat alemany Giesecke+Dvrient (G+D), que la va entregar a una empresa de telecomunicacions finlandesa per començar a vendre-la.

Tot i que no va ser fins el 1991 quan es va començar a utilitzar aquest tipus de targetes, la tecnologia que la sustenta es va desenvolupar uns quants anys abans. L’empresa G+D va registrar la primera patent el 1968. Temps després, el 1990, aquestes targetes SIM insertables i intercanviables van viure una revolució, amb la presentació de l’estàndard SIM Toolkit. Aquest permetia estendre les funcions entre la targeta i un telèfon GSM (acrònim de Global System Mobile).

La SIM està formada per un microprocessador i un sistema operatiu que proporcionen accés segur a la xarxa mòbil. Si bé és cert que, al principi, la seva mida era com el d’una targeta de crèdit, amb el temps ha passat per un procés de transformació que ha anat reduint les seves dimensions: des de les mini a la nano SIM.

Per poder utilitzar aquests xips, són necessàries les xarxes GSM i aquestes, al seu torn, necessiten una forma d’identificar els usuaris mitjançant el seu número de telèfon i dispositiu a fi de poder realitzar i rebre trucades.

D’aquesta manera, les targetes SIM inclouen el número d’identificació de l’àrea local i la seva clau, així com dades de l’operador necessàries per poder estar en contacte amb altres usuaris, ja sigui per trucades de veu o per missatges curts (SMS).

A més, tenen la capacitat de guardar aquests missatges i la llibreta de contactes del dispositiu, de manera que al canviar de telèfon mòbil, és possible recuperar tots els telèfons que s’hi hagin gravat.

La seva transformació

Amb el temps, les targetes SIM s’han anat transformant, adaptant-se als dispositius que les allotgen i fent-se cada vegada més petites. Depenent de l’antiguitat del telèfon, podem trobar-les de diferents mides.

Les SIM originals, amb una mida similar a la d’una targeta de crèdit, ja no s’utilitzen. Eren grans (85,6 x 55,98 mil·límetres) i tenien poca capacitat per guardar contactes o missatges. La seva successora va ser la miniSIM, que actualment es coneix com a SIM.

El seu format estàndard era de 25x15 mil·límetres i cabia en tots els dispositius. Tot i així, el 2003 es va desenvolupar una targeta encara més petita, microSIM, de 15x12 mil·límetres. Es va eliminar gran part de la seva coberta de plàstic, deixant únicament el xip.

L’última a arribar a la majoria de smartphones va ser la nanoSIM, d’una mida encara més pertita (12,3 x 8,8 mil·límetres). Va ser el 2012 quan es va implementar a gairebé tots els telèfons. Amb ella, els fabricants podien optimitzar l’espai del ‘hardware’ dels dispositius. Amb aquesta evolució, també va créixer la seva capacitat per guardar informació.

Actualment, la majoria de fabricants tecnològics opten per crear telèfons amb opció MultiSIM, és a dir, que ofereixen la possibilitat que els usuaris puguin utilitzar un únic terminal amb algunes d’aquestes targetes (diferents números de telèfon conviuen en un dispositiu).

ESIM, les targetes més actualitzades

La introducció de la tecnologia eSIM (o SIM embeguda) el 2012 va ser una altra fita en el camp de la tecnologia ja que, a partir de llavors, es va permetre la descàrrega del perfil SIM al dispositiu. D’aquesta manera, es va obrir un nou ventall de possibilitats per a la digitalització i l’optimització logística.

Per fer-ho s’instal·la al dispositiu un mòdul SIM genèric, un xip permanent denominat eUICC (targeta universal de circuit integrat, per les seves sigles en anglès). La seva personalització es realitza de remotament al proporcionar, a través de comunicacions mòbils o una xarxa d’àrea local (WLAN), les dades dels operadors de xarxa.

Per aquest motiu cada vegada és més habitual que els fabricants de ‘smartphones’, tauletes o rellotges intel·ligents vagin desenvolupant nous aparells amb tecnologia eSIM. En paral·lel, la tecnologia eSIM continua evolucionant en el camp de les iUICCs, més conegudes com a SIM integrades.

Aquestes són un element a prova de manipulacions (TRE) dins d’un SoC (sistema en un xip), de manera que la SIM ja no és un mòdul ‘hardware’ insertable com ho era abans, sinó que forma un mòdul únic de connectivitat.