Esther Celda Garcia és la directora d'Atenció Sociosanitària de la Fundació Salut Empordà de Figueres. També exerceix la docència a la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. És llicenciada en Medicina en l'especialitat de Geriatria i Titulada Superior en Salut Pública. Nascuda a Barcelona, fa trenta anys que resideix a la capital de l'Alt Empordà i té dos fills. La Fundació Salut Empordà gestiona l'Hospital de Figueres, el Centre Sociosanitari Bernat Jaume i l'ABS l'Escala i compta amb 900 treballadors. D'aquests, un 79% són dones i un 21%, homes. Per col·lectius, les dones representen un 59% dels professionals mèdics, un 89% dels d'infermeria, un 94% dels auxiliars i un 84% dels tècnics. Si ens fixem en les posicions de presa de decisió, un 44,4% dels alts directius són dones i també ho són el 58,1% dels comandaments. És a dir, que el 55,8% dels càrrecs directius de la FSE estan ocupats per dones. Si s'analitzen les dades registrades el 2016, per exemple, en comparació amb les del 31 de desembre del 2019, és evident que l'entitat està fent passos cap a la igualtat. Fa cinc anys, les dones representaven el 33% de l'alta direcció i el 53% dels comandaments, xifres inferiors a les actuals.

- Com s'està vivint des del centre sociosanitari aquests moments tan difícils derivats de la pandèmia?

- Diria que en cada onada hi ha hagut unes vivències diferents. Quan va començar la crisi de la Covid-19, hi havia desconcert, per part de tots, i m'atreviria a dir que fregava la por. Després, es va passar a la consciència de la vulnerabilitat i fragilitat de tots, del sistema, de la situació en la qual ens trobàvem. I ara tothom parla del cansament, però jo destaco la capacitat d'adaptació. Crec que tots ens hem tornat molt més flexibles, comencem a treballar en l'absolut present. I des del moment en el qual hem acceptat que estem en aquesta situació, tots plegats, i de forma paradoxal, estem molt més segurs i més tranquils. Ho he viscut en totes les àrees en les quals estic. Dins l'àmbit clínic, hem buscat l'equilibri entre la seguretat nostra i dels pacients però, també, el benestar de les persones. En el Bernat Jaume, després del primer confinament, no hem suspès les visites als pacients per part de les famílies, en cap moment. Vam pensar que calia lluitar contra el fet que potser els nostres pacients no moririen pel virus, però potser moririen de pena... En l'àmbit de la docència, com a professora universitària, també volia aquest equilibri. En aquest cas, el contacte amb l'estudiant ja no el tinc, tot és a través de les fórmules virtuals.

- Vostè valora molt aquest aspecte del contacte personal.

- Quan parlava d'adaptació és això, a mi m'agrada molt el contacte amb la persona, inclosos els estudiants, des de fa molts anys. Calia, de nou, buscar l'equilibri, perquè havien de fer pràctiques, amb Covid o sense; no tenia sentit que demanés demanéssim voluntaris perquè vinguessin els estudiants a ajudar-nos, però no els oferíssim unes pràctiques amb la formació que els hi estem donant. Han de ser els futurs metges! Ens hem de continuar veient, encara que sigui amb molta seguretat i tapats.

- Què la va motivar a fer aquesta especialitat? Algun antecedent a la família?

- Doncs, no. Els meus pares eren treballadors d'una fàbrica, la meva germana és arquitecta, i dels meus fills, cap ha continuat per la medicina. Jo hauria pogut fer qualsevol cosa, perquè m'agradava tot: la política, la història... però als dotze anys em van operar d'una apendicitis i va ser el meu primer contacte amb un hospital. Vaig veure que això d'aprendre i saber moltes coses potser ho podia fer dins el món de la medicina; i no amb un plantejament molt científic, sinó amb un plantejament holístic, molt de cuidar, d'entendre la persona globalment, sobretot la gent gran.

- Avui que hi hagi metgesses ja no sorprèn, però fa uns seixanta o setanta anys, no era així.

- Sí, de metgesses no n'hi havia gaires, però la dona en el món sanitari hi hem estat sempre: les infermeres, les llevadores... Sempre hem estat presents al costat de la gent. La cura sempre ha anat associada a la dona. Però en l'àmbit professional, sí que és veritat que la irrupció de les dones a la medicina ha estat relativament recent. I en el moment en què la dona s'ha «incorporat» com a metgessa ja està, perquè no és un tema només d'oportunitats, s'ha vist que el que podíem aportar era una cosa molt gran. Si mirem les facultats de medicina, per exemple: jo soc professora des del 2013, i, des d'aleshores cap aquí podria comptar amb els dits de la mà els estudiants homes, la professió està totalment feminitzada. Possiblement perquè al vessant científic i tècnic, hem afegit la capacitat polièdrica que tenim, amb una visió més holística de la feina, i això ha enriquit la professió mèdica i el món de la salut. Hem vingut per quedar-nos-hi. La medicina acabarà sent un patrimoni femení, i molt ben acceptat, fins i tot pel pacient home.

- I en l'apartat directiu? Ara hi ha moltes dones en el món sanitari, i és evident que les dones han d'ocupar càrrecs de direcció pel pes qualitatiu i coneixement que tenen. Ha estat fàcil?

- Personalment, el primer càrrec de direcció el vaig tenir fa uns quinze anys, i la veritat és que prèviament havia competit per aquest càrrec amb homes, et parlo de fa vint anys. I amb currículums iguals, el càrrec va ser per un home. Ara diria que ha evolucionat molt de pressa, estem en igualtat homes i dones, i probablement més les dones, perquè hi arribem des de la medicina.

- La conciliació familiar, l'hi ha comportat algun entrebanc? Considera que encara és el taló d'Aquil·les per a les dones?

- Crec que sí, que ho és. En el meu cas, no ha estat un problema, però sí que ha comportat un sobreesforç personal. Tenir fills petits i formar-te per poder fer gestió i preparar-te perquè el dia a dia surti bé, m'ha suposat multiplicar-me, treure'm hores de son. També crec que això està canviant; jo ara soc mare d'una generació que ja està encaminada en aquest aspecte. Probablement, la conciliació familiar serà el taló d'Aquil·les dels dos membres de la parella.

- En el seu entorn, coneix algun cas de dones brillants que no han pogut destacar?

- És un tema delicat. Conec moltes dones brillants que no estan en llocs destacats i no sé si ha estat per una manca d'oportunitat en l'entorn o per unes pròpies limitacions personals. És el famós sostre de vidre que no sé si els hi posen o se'l posen, no ho sé. M'agradaria que totes les dones brillants arribessin lluny.