Un cigarret a la porta, l'única pista de Pepa Alemán, desapareguda fa 23 anys a Gran Canària

Josefa Alemán tenia un fill de 13 anys i vivia amb la seva mare quan es va perdre el seu rastre el 23 de desembre del 2000

Un cigarret a la porta, l'única pista de Pepa Alemán, desapareguda fa 23 anys a Gran Canària

Un cigarret a la porta, l'única pista de Pepa Alemán, desapareguda fa 23 anys a Gran Canària / CO

Tamara Morillo

"Mama, obre'm la porta, que surto a fumar". Estava intranquil·la. Desvetllada. Necessitava agafar aire, sortir. "Pepa, fa fred, fuma al balcó...". Era tard, ja de matinada, però Genoveva, després de la insistència de la seva filla, va obrir.

Pepa es va encendre el cigarret. No hi havia ningú al carrer, tot estava tranquil en el municipi canari de Santa María de Guía. Genoveva, ja també desvetllada, no va anar al llit. Pepa, davant la petició de la seva mare, va prometre acabar-se el cigarret i entrar. Era el vespre de la nit de Nadal i, per a fer temps, per a fer alguna cosa, Genoveva va començar a fer les seves famoses 'truchas', els dolços canaris nadalencs per excel·lència. Va entrar a la cuina. "Pepa... no estiguis a la porta, dona". Genoveva anava i venia. Amb la mirada posada a la massa, però la ment a la porta, la va tornar a cridar: "Pepa...", la seva filla no entrava. Quan va sortir, minuts després, no hi era. 

María Josefa Alemán va desaparèixer el 23 de desembre del 2000. Tenia 35 anys i un fill de 13. Tots dos vivien a casa de la seva mare. Ella, separada, passava una etapa difícil, tenia depressió. La criatura, amb un 88% de discapacitat, creixia feliç. Ningú sap com, on, per què ni amb qui. Va desaparèixer, va marxar de la porta de la seva casa. Genoveva, la seva mare, mai va acabar els dolços. Han passat 23 anys. Pepa, com l'anomenen els que l'estimen, va deixar de ser-hi.

"Recordo el caos d'aquells dies", retrocedeix la seva neboda Ariadna: "ho recordo, tot i que només tenia 8 anys quan la meva tia va desaparèixer". Porta, al costat dels seus, més de dues dècades lluitant per trobar respostes. "Des d'aquell dia la meva família va quedar trencada, marcada pel dolor". Els dies es van traduir en cerca, en lluita, a esperar. "La meva àvia (Genoveva) plorava perquè la seva filla no hi era. La casa estava plena de fotos...". Manifestacions, trucades, mitjans de comunicació. A casa de Genoveva, de Pepa, d'Ariadna, mai més va haver-hi alegria plena. Mai més es van fer 'truchas'. Mai més va ser Nadal.

Gossos de rastreig

"El meu pare va sortir de casa de matinada", recorda Ariadna, llavors una nena, avui ja una dona. "La meva àvia va cridar, ens va despertar: 'No la trobo, no la trobo, no està'". Pepa acabava de desaparèixer. Vicente, el pare d'Ariadna -i germà de la dona- va agafar el cotxe. En deu minuts va iniciar-se la primera batuda, la familiar. "Van anar a la Guàrdia Civil, però en aquells anys calia esperar 72 hores per a denunciar.

"Va ser en un moment", repetia Genoveva. "La meva àvia havia estat amb ella a la porta del carrer, però va començar a fer olor de cremat i va entrar a casa.

La batuda de la família no va tenir èxit. La de la policia es va esgotar tan sols començar. Van tractar de reconstruir els seus passos. "Recordo que van venir gossos de rastreig. La meva àvia vivia com a la meitat d'una pujada i quan els gossos van començar a baixar aquesta pujada, va arribar un punt en què es perd el rastre, com si ella s'hagués muntat en un cotxe... o una cosa així. A partir d'aquí mai més vam saber res, ni una pista, res més".

La incertesa es va instal·lar a casa de Genoveva. Pepa no donava senyals: "Com deixarà al nen, al seu fill?". Policialment es va tancar la recerca. "Ens van dir que la meva tia tenia 35 anys, que era major d'edat... van apuntar al fet que va desaparèixer voluntàriament. No es van qüestionar mai si algú li va fer alguna cosa o si, encara que marxés lliurement, li va passar alguna cosa després. Simplement es va deixar de buscar". 

La família va assumir la seva cerca. "El meu pare, els meus oncles, la meva àvia... van mirar per totes les illes", recorda Ariadna, que va créixer veient a tots cercant i esperant. "Això era el normal. El meu pare fora de casa gairebé tots els dies, els meus oncles... Recordo el dolor... el de tots. El de la meva àvia, una persona vídua, gran, buscant-la.

"Algú la va enganyar"

Alegre, sociable, plena de vida. Forta, resilient. "Una persona vitamina, com li deia jo". La vida va ser fàcil per a ella. "Sempre la veia com un exemple a seguir. Era una persona que, malgrat les batalles, era dura", afirma la seva neboda. "Malgrat tenir una vida difícil perquè la meva àvia es va quedar vídua molt jove, es va criar sense pare...", recorda, "després es va separar poc després de néixer el meu cosí, Aduén, que té un 88% de discapacitat... Ella sempre tirava endavant".

Divertida, "anava i venia, tenia amics a tots els llocs". La seva amplitud de cercle feia impossible saber on buscar. "No sabem què va poder passar, la veritat... Però avui dia sí que creiem que va poder tenir-ho planejat, potser va conèixer a algú que la va convèncer, la va enganyar...", lamenta.

Van compartir la seva foto, van fer cartells i van pentinar tot el que van poder. El poble sencer, Santa María de Guìa es va bolcar. Malgrat la lluita, sense cessament, mai van trobar res, ni una pista, que aportés alguna dada sobre la seva desaparició. Van entrar trucades, moltes, però totes amb la mateixa informació: "la gent trucava quan apareixia algun cos. Asseguraven que era la meva tia".

"Imagina't que et truquin i et diguin: mira, que tinc a la teva filla morta. Deien això, que l'havien trobat morta, que era ella, que era ella… que havien vist el cos i...", reviu Ariadna. "Llavors anaven el meu pare, el meu oncle i la meva àvia a reconèixer les restes i gràcies a Déu no era veritat, mai era ella".

Després, es va instal·lar el silenci. Les televisions trucaven en dates clau, aniversaris, dies commemoratius, "però era res, un minut, després s'oblidaven i ja està". Audén va créixer al costat de la seva àvia. Van passar els anys, Genoveva va morir. "Va morir un parell d'anys abans de la pandèmia. La meva àvia va morir mirant a la porta, com dient, a veure quan torna la meva filla, a veure...".

"A nivell personal, jo crec que Pepa està viva", explica Ariadna. "Penso que si una persona està morta, és més fàcil trobar-la... Està viva, sempre ho he dit, i sempre he pensat que algú la va entabanar, li va menjar el coco. En aquest moment, ella estava una mica deprimida, feble mentalment, i se la va emportar".

Gairebé 23 anys després el crit és el mateix: "Pepa, on estàs?". La cerca no ha cessat, no cessa: "si algú la reconeix, si us plau, que es posi en contacte amb les autoritats", demana Ariadna, que parla també a la seva tia: "tia, si estàs veient això, torna a casa, si us plau". Sense retrets. Sense rancor. "Només per tornar a estar tots junts. El teu fill t'espera, et recorda". Visualitza l'abraçada, el retrobament. L'esperança és motor, però els anys l'han tornat cauta: ho visualitza de nou... "Tant de bo".