Dolors Liria, degana del Col·legi de Psicologia de Catalunya: "Si es prova l’intrusisme en el cas Andic, es podria denunciar per via penal"

La màxima responsable del Col·legi de Psicologia de Catalunya, Dolors Liria, adverteix que, si la presumpta terapeuta dels Andic va incórrer en intrusisme professional, podria enfrontar-se a un procediment penal. Liria explica a EL PERIÓDICO que les suposades teràpies practicades en aquest cas tan mediàtic suposen un problema de salut pública i considera que aquesta història pot ser exemplaritzant i pot servir per conscienciar la ciutadania de la importància d’anar únicament professionals acreditats.

En relació amb la pràctica professional de la presumpta terapeuta dels Andic, Julia Lüderwaldt, el Col·legi que presideix ha obert una investigació respecte a aquesta dona, que no està titulada a Catalunya. ¿Aquesta investigació acabarà en alguna acció?

Hi haurà accions en funció del que puguem obtenir. Ara disposem de la informació que apareix als mitjans de comunicació, que no és del tot decisiva. A mesura que disposem d’informació contrastada, si considerem que s’ha incorregut en una mala praxi –si és que ella és professional– o en un cas d’intrusisme, prendrem les mesures que considerem oportunes.

¿Quines mesures es poden prendre, davant un cas d’intrusisme?

Si és un cas de mala praxi d’una professional col·legiada, passaria per la comissió deontològica. Insisteixo davant la ciutadania en la importància de demanar l’ajuda professional d’un psicòleg o una psicòloga col·legiats. Tenim comissions per valorar casos d’una possible mala praxi, i el Col·legi pot sancionar o fins i tot inhabilitar. Si és un cas d’intrusisme, es pot denunciar la persona.

¿Es pot actuar per la via civil?

Penal.

Sobre la suposada teràpia de confrontació aplicada per aquesta dona als Andic, ¿quina validesa psicològica té?

Com a teràpia, no existeix. La confrontació es pot utilitzar en un procés psicoterapèutic, però mai consistiria en els fets descrits en aquest cas. Un psicòleg o una psicòloga mai posarien en risc la seguretat d’un pacient, ni li dirien que s’ha de posar al caire d’un precipici. Si ha sigut així, no respon a cap tipus d’abordatge dins del marc de cap orientació psicològica. Aprofito per aclarir que han aparegut denominacions com ‘psicoanalista’ o ‘psicòloga familiar’, però res del descrit correspon a una pràctica psicoanalítica, de teràpia familiar ni de cap abordatge psicoterapèutic amb aval científic al darrere.

¿Quin impacte exemplaritzant pot tenir un cas així per remarcar el paper dels professionals titulats?

Tant de bo no s’hagués produït, però la notícia ens serveix per alertar la població de la importància de demanar ajuda a professionals degudament titulats, col·legiats i que ofereixen garanties d’atenció a les persones. Al Col·legi disposem d’un directori en el qual tots els professionals que estan inclosos estan col·legiats i són titulats.

Entenc que els professionals queden perplexos davant d’aquest tipus de ‘teràpies’, i més quan s’apliquen a persones amb alt poder adquisitiu...

No és la primera vegada que proliferen perfils que incorren en intrusisme. El que sí que preocupa és l’impacte que això pot tenir. La salut mental de les persones és un tema molt delicat. Situacions com aquestes són un problema de salut pública, ens preocupen per les seves conseqüències per a la població. Demanar ajuda a algú no qualificat i que no compleix els requisits legals per fer una feina tan important és un perill per a la salut pública, com ho seria exercir de cirurgià sense ser-ho.

Sobretot si es va posar una persona en situació de risc...

És clar. I aquest és un cas extrem, al qual moltes persones que incorren en l’intrusisme no hi solen arribar.

La teràpia sistèmica, familiar, no és un procediment ni breu ni senzill...

I es fa en un context terapèutic en el qual l’eina és verbal, no comportamental. Es treballa sobre les vivències i no se li diu a la persona què ha de fer. El terapeuta es col·loca en la posició de no saber, sinó d’explorar. Una altra cosa és confrontar ambigüitats i contradiccions, de forma verbal, i gradual. S’ha de saber quan fer-ho i comptar amb el consentiment informat.

Algú podria voler relacionar el que presumptament va fer aquesta dona amb una tècnica d’exposició, com les que s’utilitzen, per exemple, per tractar la por de volar.

Però una tècnica d’exposició no consisteix a exposar la persona al màxim risc possible. Si algú té vertigen o por de les altures, ningú no el situaria al caire d’un precipici. No és així com funciona. No té sentit des del punt de vista psicològic ni psicoterapèutic i, segons la meva opinió, tampoc des del sentit comú.

Intueixo que, contra l’intrusisme, el Col·legi pot sentir-se desbordat davant tantes persones que donen receptes a les xarxes socials com Instagram o TikTok sense tenir formació...

Sí, però, si detectem un cas, l’estudiem. També ens arriben denúncies. Si és així, prenem les mesures adequades. Per a això hi ha també els diners dels nostres col·legiats.