Javier García, exconductor de metro: "El primer suïcidi que vaig viure va ser el d’una noia de 16 anys; es va llançar contra el vidre"

Javier García, exconductor de TMB, va deixar de conduir trens el 2013 després de l’últim cas de suïcidi que va viure. Subratlla la necessitat d’abordar i no amagar que hi ha persones que es treuen la vida: "Quan hi ha un problema, se n’ha de parlar".

Quants anys té? A què es dedica?

56 anys. Estic jubilat. Vaig entrar a TMB amb 20 anys i, amb 50, vaig tenir un accident de moto. Vaig estar de baixa fins als 55, quan em vaig jubilar.

Quina feina feia?

Vaig començar com a cap de tren, una figura que abans anava als vagons. Trèiem el cap per la porta, tocàvem el clàxon i donàvem via lliure al conductor. Vaig ascendir a motorista el 1996.

O sigui que va començar a conduir metros amb 26 anys?

No, vaig començar amb 2 anys, amb el meu pare. Amb 2 anys vaig portar un tren, igual que la meva filla, que també ho va fer amb 2 anys.

El seu pare conduïa metros...

El meu pare va ser conductor, després inspector, inspector en cap i supervisor. I amb 51 anys el van matar. El va atropellar un conductor borratxo.

Com és conduir un metro?

Per a mi, com un orgasme. Vaig entrar al metro per conduir, jo no volia vendre bitllets. Era la meva passió. Vaig conduir fins al 2013, quan vaig presenciar l’últim suïcidi.

Quan va ser el primer?

Una noia de 16 anys. Devia ser el 1991.

Fins fa no gaire, hem ocultat els suïcidis al metro.

La paraula suïcidi era un tabú. Deien per megafonia que el metro estava aturat "per causes alienes a l’empresa". Jo sempre he dit que s’ha d’explicar què ha passat.

No es coneix el cas d’un altre conductor que hagi presenciat vuit persones llançant-se a la via. Tot i que, en realitat, en van ser deu.

He viscut vuit atropellaments i dos casos en què vaig aconseguir aturar el tren: un home que discutia a l’andana amb la xicota, al final de l’estació, i va saltar com per dir-li que es mataria. "No paris, cabró", em deia. L’altre estava agafant una cosa que li havia caigut a la via i, com que era lluny, vaig tenir temps d’aturar-me.

En els altres vuit casos, no va poder evitar-ho.

Els que més em van impactar van ser el primer i l’últim. La primera, la noia de 16 anys, es va llançar contra el vidre. Ho va fer amb les mans enrere. Venia corrent per l’andana i, quan va arribar a la nostra altura, es va llançar. Jo era cap de tren i en aquell moment anava amb el conductor a la cabina. Aleshores havíem de desallotjar el tren i esperar que vingués el jutge a aixecar el cadàver. Després això va canviar i van donar potestat als Bombers per agilitzar la tasca i no tenir la línia aturada. Després havíem d’anar a comissaria a declarar. Allà em van dir que la noia portava als pantalons una carta en què demanava disculpes al seu pare per ser mala estudiant. Després m’he implicat en el tema dels suïcidis i he anat a fer xerrades. Crec que quan una persona té un problema se n’ha de parlar.

I l’últim cas?

És el que em va deixar tocat. Perquè, quan presencies un suïcidi, agafes la baixa i tornes amb molta por. El desembre del 2013 vaig presenciar un suïcidi, el d’una persona que es va llançar contra mi, i vaig agafar 13 dies de baixa. Vaig tornar, vaig agafar el tren a La Pau i, entrant a Barceloneta, vaig veure un senyor gran que baixava, es posava de genolls i inclinava el cap a la via. Anava a 45 quilòmetres per hora. Vaig frenar, però, igualment, li vaig passar un cotxe i mig per sobre.

Una de les coses que ha explicat durant aquests anys és que llançar-se al metro és garantia de dolor, però no de morir: molta gent queda malferida i sobreviu. Dels vuit que es van llançar davant del seu tren, sap quants van sobreviure?

Els que segur que van morir són la noia, aquest últim i un que es va quedar clavat al mecanisme del tren. Dels altres, sé que se’ls van emportar destrossats. Intentar suïcidar-te al metro no és una mort segura.

És freqüent trobar conductors que hagin viscut atropellaments?

El més habitual és que un conductor de metro pateixi un atropellament, un suïcidi o dos durant la seva vida laboral. El 85% n’ha viscut un.

Tots els casos que va patir al metro el van afectar molt: al final es va intentar suïcidar.

Sí. No dormia. Sentia veus que em deien: "Vine amb nosaltres, entra al túnel, t’estem esperant". I jo em preguntava: "Són les persones que he atropellat?". Hi va haver un moment en què em vaig aïllar a casa, empastillat, i em vaig engreixar fins als 162 quilos. Em van operar de l’estómac. Ara estic entre els 102 i els 104.

I ja no va conduir més trens.

No. Vaig estar de baixa, amb psicòlegs i psiquiatres. Com a teràpia, em feien baixar al metro. Em tremolava tot. Ara això ja ho he superat.

Va amb metro actualment?

Ocasionalment. Vaig amb moto.