Mar Coll, investigadora: "La calor extrema ja condiciona la criança i està alterant la vida quotidiana dels nens"

Com afecta els nens estar tantes hores sense poder sortir de casa per la calor insuportable al carrer?

Té conseqüències en el seu benestar general, i no només en l’àmbit de la salut. L’espai públic és fonamental durant la infància. És on els nens juguen, socialitzen, es vinculen amb l’entorn i entren en contacte amb la natura, la vegetació, els parcs o els espais naturals als pobles. Quan la calor impedeix ocupar aquests espais, s’alteren rutines essencials. I té conseqüències materials, també, perquè les famílies, i sobretot les mares, han de buscar alternatives al fet de no poder estar al carrer o als parcs, i això obliga a reorganitzar la rutina diària. Per als nens també suposa un canvi d’hàbits, amb tot el que implica, i provoca conseqüències socials, perquè aquests espais són llocs de trobada en els quals poden relacionar-se amb altres iguals i amb el món en general.

I emocionals, entenc.

També. Aquests canvis de rutina poden generar frustració, tristesa, desorientació o ràbia. A més, suportar la calor té un impacte en el cos —dormir pitjor, estar més cansat, tenir menys energia— i això es trasllada al pla emocional. En el cas de les mares, s’hi suma la sobrecàrrega de reorganitzar les cures i buscar alternatives, amb les dificultats que això suposa.

Estan estudiades les diferències d’aquest impacte en funció de la situació socioeconòmica de la família?

No gaire. Tenim moltes dades tècniques sobre el canvi climàtic; sabem quants graus està pujant la temperatura o com de plens estan els pantans, però encara falta molta feina per traduir com tot això es reflecteix en la vida quotidiana de les persones. Hi ha molta investigació sobre desastres naturals concrets, com inundacions, i els seus impactes a llarg termini, però aquests altres efectes, més normalitzats i presents en el dia a dia, són més difícils d’identificar. Costa desgranar què forma part de la vida quotidiana i quin impacte hi està tenint realment el canvi climàtic. Ara comencen a aparèixer treballs que es fixen precisament en aquesta quotidianitat, en accions més mundanes, i en com la crisi climàtica les està transformant.

Què apunten aquests primers treballs?

Que les desigualtats s’amplien en funció de la capacitat de les persones i les famílies per adaptar-se. Els qui tenen més recursos o una posició de més privilegi solen poder afrontar millor els impactes del canvi climàtic i, per tant, patir-los menys o amb menor intensitat. Les desigualtats que més s’estan ampliant són les de gènere i cures. El canvi climàtic fa que les tasques de cures creixin, tinguin més pes, que es creïn noves obligacions i que calgui repensar les que ja existien perquè ja no poden fer-se igual. A les tasques que ja recauen majoritàriament en les mares, i en les dones, s’hi afegeix una càrrega pràctica i física, però també una càrrega mental: pensar alternatives, noves maneres de fer les coses i anticipar com adaptar la vida diària a aquesta calor.

Les ciutats estan preparades?

El problema és que el canvi climàtic avança molt ràpid, amb impactes cada vegada més freqüents i intensos, i les polítiques públiques no avancen a la mateixa velocitat. Ens falta alinear-nos amb la rapidesa amb què canvien la realitat i els seus efectes, sobretot en relació amb la calor i la sequera, que a Catalunya són dos dels impactes més importants. A Barcelona, per exemple, s’ha fet una bona feina amb els refugis climàtics, hi ha una xarxa extensa i repartida per diferents punts de la ciutat, però la investigació també mostra que, en molts casos, aquests refugis no són per a tothom.

A què es refereix?

Que alguns no són adequats per anar-hi amb criatures, o no estan pensats per a les necessitats de les famílies amb nens. Un altre exemple són les piscines incloses com a refugis climàtics. Hi ha piscines públiques, però l’entrada té un preu que no tothom pot assumir de manera rutinària. També hi ha estudis realitzats al Raval que indiquen que alguns refugis climàtics no resulten còmodes per a persones de cultures diverses; no són espais on necessàriament se sentin benvingudes. Per això s’han de tenir en compte factors que van més enllà de la temperatura. Els refugis climàtics no només han d’oferir espais climàticament adequats, sinó també socialment accessibles per a diferents grups. El canvi climàtic no afecta igual els nens que les persones grans, els qui tenen pocs recursos que els qui en tenen molts, o els qui viuen a Barcelona que els qui viuen en altres territoris de Catalunya. Abans de dissenyar solucions, necessitem entendre com viuen les persones aquests impactes i com les dades tècniques i abstractes es tradueixen en necessitats reals. Falta fer aquest pas: no partir només del vessant tècnic, sinó del que passa a peu de carrer.

Més enllà dels refugis, quines polítiques s’haurien de fer per adaptar les ciutats i els pobles?

Sabem que la vegetació ajuda a abaixar la temperatura als carrers i que cal pensar la ciutat per evitar l’efecte d’illa de calor. Els edificis, el trànsit, l’asfalt i l’ús generalitzat d’aire condicionat contribueixen a fer que hi hagi més calor a l’exterior, per la qual cosa és important preparar carrers i edificis per mitigar aquests efectes. Però aquestes accions urbanístiques també han d’incorporar una mirada social. La repercussió en la vida de les persones és diferent segons el barri on viuen, l’edat, la mobilitat, la salut o la situació socioeconòmica. Fan falta dos grans pilars: una part tècnica, òbviament, però combinada amb una part social. Des de l’acadèmia s’insisteix molt que no podem oblidar aquesta dimensió, perquè si no, per a qui serviran les solucions? Volem que les accions d’adaptació i mitigació siguin justes per a tothom, i per a això han de tenir en compte la diversitat de la població de Catalunya.

Quins són els grans reptes?

El primer és acceptar que aquesta ja és una problemàtica que ens afecta i a la qual hem de prestar atenció urgentment. No és un problema del futur, tot i que moltes vegades se’n continuï parlant així, com si fos una cosa per a la qual ens hem de preparar més endavant. Ja està passant i ja afecta la vida quotidiana de les persones. Les poques dades que hi ha sobre aquest àmbit mostren impactes materials, socials i emocionals. També mostren que s’estan ampliant desigualtats i que la crisi climàtica afecta l’estat emocional i mental de la població.

I el segon?

Sortir de la idea que les solucions tecnocràtiques ens salvaran per si soles. Si volem respondre de manera justa i sostenible, i evitar que les desigualtats existents s’ampliïn encara més, hem de prestar atenció als impactes quotidians, als quals fins ara no s’ha donat prou importància, tret de quan passa un gran desastre, com una inundació.

Llavors sí que es posen tots els focus.

Sí, però hi ha altres efectes més silenciosos, integrats en la rutina diària, que queden invisibilitzats: no poder sortir al parc, haver de canviar horaris, dormir pitjor, reorganitzar cures o buscar alternatives constantment. Primer necessitem entendre què ens està passant per després poder plantejar solucions justes i adequades a les necessitats reals de les persones.