Francesc Pedró, expert en educació: "En el pròxim PISA estarem igual i, per tant, pitjor si d’altres milloren"

L’OCDE presentarà aquest dilluns a Barcelona un informe sobre com es pot millorar l’educació a Catalunya. Vostè, com a codirector de l’Anuari de l’Educació a Catalunya 2026 de la Fundació Equitat.org, fa molts mesos que estudia la qüestió a fons. A quines conclusions ha arribat?

Primer cal parlar de l’estancament i la cronificació dels efectes de les desigualtats sobre els resultats dels nostres alumnes. No millorem i, en algunes coses, comencem a empitjorar. Després s’ha de dir que, si mires el que s’ha fet en termes de polítiques per part del Departament d’Educació i FP, resulta molt evident que hi ha hagut un increment molt significatiu dels recursos però, tot i així, aquest increment d’un 30% en cinc anys és insuficient, tenint en compte l’increment del volum de nens amb necessitats educatives.

En què hem empitjorat?

En les taxes de graduació, per exemple, a l’ESO, que d’una manera o una altra s’han estancat i, en algun cas, han empitjorat. Però el que més ens preocupa és justament que aquest empitjorament afecta perfils d’estudiants que necessitarien un suport addicional. Si mirem el percentatge d’alumnes a Catalunya que té un nivell molt baix o baix en termes de competències a PISA o a PIRLS, per no centrar-nos només en PISA, Catalunya està pitjor que el conjunt d’Espanya i, per descomptat, molt pitjor que la mitjana de la Unió Europea. Al setembre veurem, a PISA 2025, què ha passat.

Què creu que passarà?

La meva hipòtesi és que, en el millor escenari, estarem igual i, per tant, pitjor, si altres sistemes sí que han millorat. Les dades de l’anuari acrediten aquest estancament i el que podríem anomenar una certa cronificació de la mediocritat.

Després de l’últim PISA hi va haver un terratrèmol social i mediàtic, però no sé fins a quin punt es van introduir canvis reals.

L’eina fonamental que es va introduir arran d’aquesta crisi va ser el marc per a la millora de la llengua i les matemàtiques, fortament inspirat en els dictàmens de l’OCDE. Però, per molt importants que puguin ser les 30 actuacions que es van dissenyar, en realitat això comportava una despesa que no arriba ni a 130 milions per al període 2025-2028. A l’anuari, mostrem que quan s’han fet inversions significatives en països que volien tirar endavant, com va ser el cas d’Irlanda o els Països Baixos, les xifres són entre quatre i sis vegades més grans. Cent trenta milions, en el context del pressupost del Departament d’Educació, és pràcticament una quantitat marginal.

La reacció pressupostària no va estar a l’altura?

La inversió hauria d’haver sigut més gran i més focalitzada en el combat contra les inequitats. Si el que vols millorar és la mitjana dels resultats del país, on tens més oportunitats és identificant com més aviat millor els nens amb dificultats i actuant sobre aquests nens com més aviat millor. Aquesta és la recepta, per exemple, que s’ha utilitzat des de fa anys a Estònia o a Finlàndia, on solia dir-se que pràcticament el 40% dels nens durant l’escola obligatòria, en algun moment o altre, havien tingut dificultats d’aprenentatge que havien sigut resoltes amb mecanismes com la tutorització individualitzada. Per tant, ja no és només que faltin diners, és que s’haurien d’haver invertit millor.

Com?

Normalment, quan fas un programa d’inversió pública, hauries de pensar a tenir mecanismes de monitoratge i d’avaluació. Tot i que des de la perspectiva dels docents pugui semblar que es passen molt temps omplint plantilles i responent a les demandes d’informació, el cert és que no es fa públic quin és l’efecte o l’impacte de totes aquestes mesures. És a dir, totes aquestes mesures que poden ser, per volum, petites, podrien ser gestionades millor si realment hi hagués la voluntat de monitorar i aprendre d’allò que funciona bé i per què, i d’allò que no ha funcionat tan bé i per què. No hem trobat cap mecanisme d’avaluació.

Considera que la situació acadèmica millorarà amb la nova Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació?

Esperem que contribueixi a canviar una mica aquest horitzó. Tant de bo! Però en el que posem l’èmfasi és que tu pots tenir més o menys recursos, tant de bo tinguéssim més, però el que estem fent ho podríem fer amb més eficiència.

La desigualtat es va apuntar des del minut zero en la presentació dels resultats de l’últim PISA. Per què continuem fallant en aquest punt?

Hi hauria d’haver hagut, en primer lloc, una aposta encara més decidida en termes de volum de recursos i, en segon lloc, una gestió més eficient. Li posaré un exemple. Entre els centres d’alta complexitat, n’hi ha uns quants que a final de curs encara no havien rebut el conjunt de recursos que, sobre el paper, els tocaven. No és un tema financer, sinó de gestió. Com pot ser que estiguis acabant el curs i que encara no t’hagi arribat el recurs? I com pot ser, també, que destinem una quantitat ingent de recursos a qüestions orientades a la millora dels aprenentatges i des d’una perspectiva d’equitat, i no sapiguem quins resultats estem obtenint? Dit d’una altra manera, en quines circumstàncies dona fruit aquesta inversió?

Una de les seves demandes més insistents és canviar el sistema de finançament de les escoles de forma estructural.

Si s’aposta per l’equitat, el finançament s’ha d’adaptar a cada estudiant i a cada centre. S’han de reforçar mecanismes com les motxilles escolars, el suport individualitzat i un finançament que tingui en compte la complexitat.