La família que ha fet de la seva llar un refugi per a nadons tutelats: "Quan et truquen, surts corrent de casa"

Fernando Barroso, de 55 anys, feia temps que s’informava sobre el tema. Després de veure un reportatge sobre les famílies que acullen menors sota tutela de la Generalitat, no podia deixar de donar voltes a aquesta opció. Després d’un temps de reflexió, va decidir fer el pas i plantejar-li la idea a la seva dona, Núria Magriñà, de 54 anys. La sorpresa va ser majúscula quan ella va revelar que també feia setmanes que investigava sobre la qüestió i li va posar sobre la taula els documents que havia estat llegint. Només faltava aconseguir el vistiplau del seu fill, en Marc, que aleshores tenia 15 anys. "Va agafar els papers, va pujar a la seva habitació i, quan va baixar, ens va dir que volia que fóssim família d’acollida d’urgència i diagnòstic", explica la dona. I aquell mateix dia van trucar al 012 per saber com ho podien fer.

Es tracta d’un model d’acollida pel qual una família cuida un menor, que normalment només té dies o mesos, fins que la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància (DGPPIA), l’antiga DGAIA, decideix quina és la millor opció de futur per a ell: tornar amb la seva família biològica si no existeix risc, passar a un règim d’acollida permanent o bé ser adoptat per una altra família. Precisament, aquest model s’ha seguit amb el nadó de Barcelona presumptament maltractat pels seus pares després de rebre l’alta hospitalària, mentre els tècnics de Drets Socials resolen el seu expedient.

"No em veia batallant amb adolescents", explica Barroso, com un dels motius per triar aquest règim d’acollida. "És una feina molt enriquidora, però que desgasta... I no em veia tenint un xaval durant 5 o 10 anys", afirma. Magriñà hi coincideix, tot i que a ella el temps li ha fet canviar una mica d’opinió. "Potser sí que arrancaria amb una acollida simple, però sé que hem d’estar tots dos d’acord... I no deixaria les d’urgència, perquè les trobo molt necessàries", afegeix.

"Alguns nadons arriben amb patologies com ara la síndrome d’alcoholisme fetal"

Tots els nens que arriben a casa de Magriñà i Barroso, malgrat ser molt petits, "porten la seva motxilla". "Alguns arriben amb patologies, depèn de si els pares han estat consumidors d’alguna substància o no. Els que tenen la síndrome d’alcoholisme fetal estan més d’un mes sense dormir bé", explica Barroso. "Crec que sempre és millor una casa que un centre", afegeix Magriñà, tot i que aquests últims, apunta, "són necessaris perquè no hi ha prou famílies d’acollida", afegeix Barroso.

10 dies de vida

La parella va començar a acollir menors el 2015. Des d’aquell any, ja han passat vuit nadons per casa seva, a Sant Feliu de Llobregat. Ara estan amb un petit que van conèixer quan tan sols tenia 10 dies de vida, tot i que han arribat a acollir nens i nenes d’un sol dia. De fet, una vegada que les famílies d’urgència i diagnòstic avisen que estan disponibles per rebre un altre nadó a casa seva, la trucada pot arribar en qualsevol moment. "Et truquen i comences a córrer. El primer que demanes és quina llet beu per sortir corrents a la farmàcia, quin tipus de biberó i quina talla fa de bolquers", explica Magriñà.

Ara, més d’una dècada després de començar a acollir, ja tenen una habitació a casa amb roba, joguines i bressols i altres objectes per sortir del pas, però les primeres vegades no van ser fàcils. "La primera acollida va ser molt curta, però molt intensa, perquè passàvem molt per l’hospital", explica.

Aquella primera va durar només un mes, però l’acollida es pot allargar. En principi, el límit són sis mesos, tot i que el termini pot ser superior.

Abans del nadó que cuiden ara, Magriñà i Barroso van estar dos anys amb un menor mentre es determinava quina era la millor solució per al seu futur, en un cas en què intervenien diversos països i en què la burocràcia va endarrerir tot el procés. Per a Barroso i Magriñà, cada comiat és diferent, tot i que aquest últim va ser dels més durs.