Tres joves revitalitzen un municipi rural de Catalunya: "Al poble som com una família"

A Gallifa (Vallès Occidental, 171 habitants), emancipar-se ja no significa necessàriament haver de marxar. L’Ajuntament combat l’èxode juvenil provocat per la manca d’habitatge amb una estratègia conjunta amb la Diputació de Barcelona: rehabilitar habitatges envellits, buits o degradats per incorporar-los al parc de lloguer assequible del poble a través d’habitatge o masoveria urbana. Tres joves de Gallifa, Mariona Berenguer, Pol Granell i Agustí Roca, expliquen a El Periódico, diari del mateix grup editorial que l'EMPORDÀ, com han aconseguit emancipar-se sense haver d’abandonar el seu entorn.

Mariona: emancipar-se sense sortir del lloc de sempre

Mariona Berenguer (26 anys) tenia clar que, si trobava on viure, no s’emanciparia en cap altre poble. Ha viscut tota la vida a Gallifa. Abans hi van viure els seus avis, després els seus pares i ara ella ha pogut iniciar la seva pròpia etapa sense trencar aquesta continuïtat familiar. Treballa a Danbel, una distribuïdora de perfums i cosmètica exclusiva de Caldes de Montbui. Fa només dos mesos que s’ha instal·lat a l’últim dels tres apartaments rehabilitats de la finca Can Munné, un bloc degradat dels anys quaranta del qual han sorgit diversos apartaments petits destinats a l’emancipació de joves del municipi.

Per a ella, emancipar-se dins del poble on va créixer significa començar una vida pròpia sense deixar enrere el lloc on sent que pertany. "És una llibertat, una independència personal en què pots créixer i experimentar noves obligacions", explica, i afegeix que, sense una oportunitat així, quedar-se a Gallifa li hauria estat molt complicat per la manca d’oferta. "En aquest poble hauria estat complicat", resumeix.

Berenguer se sent a gust al municipi perquè és petit, perquè "som com una família" i perquè la natura que l’envolta forma part del seu dia a dia. Surt en bici, fa esport diàriament i valora la tranquil·litat. "Sempre trio el poble", afirma quan se li planteja el dubte entre quedar-se o marxar a un entorn més urbà. El seu futur encara no està del tot dibuixat, però té clar que vol continuar a Gallifa, construir-hi un projecte de vida i contribuir que el poble no es quedi sense relleu. "Espero tenir fills i donar al municipi la possibilitat que no mori", conclou.

El preu de quedar-se: arrelament, però més cotxe

Pol Granell (29 anys) representa una altra via per arribar a la mateixa destinació. Tot i que no va néixer a Gallifa, arran de passar els caps de setmana a casa dels seus avis paterns va començar a construir un vincle amb el poble. Quan va arribar el moment d’emancipar-se, va tenir clar que ho volia fer allà. Ara fa més de tres anys que viu també a Can Munné, en un dels apartaments rehabilitats per l’ens local amb el suport de la Diputació de Barcelona.

Treballa com a comercial de plàstics i dessecants a la Roca del Vallès, teletreballa dos dies a la setmana i no considera que viure a Gallifa sigui un inconvenient, sinó tot el contrari. "Aquí es respira tranquil·litat, tot va a un altre ritme", comenta. Per a ell, el pis ofereix un lloguer assumible i la possibilitat de continuar vivint on se sent arrelat.

El seu relat també deixa espai per a les renúncies. Reconeix que viure en un poble petit obliga a dependre del cotxe, a desplaçar-se per fer la compra o accedir a altres serveis i a assumir que el nucli social sovint es troba fora. De fet, admet que troba a faltar "un punt de vida social", perquè moltes de les seves amistats s’han anat traslladant a nuclis urbans més grans. No obstant això, remarca que aquest factor no és prou important per fer-lo marxar.

Agustí: el somni de tornar al poble

Agustí Roca (45 anys) va tornar al poble amb la seva dona, on han tingut els seus dos fills. Abans havien viscut a Moià i a Sant Quirze Safaja, però la seva intenció sempre havia estat tornar allà on va créixer. Quan va sorgir la possibilitat d’instal·lar-se en una casa a través d’una iniciativa de masoveria urbana, s’ho va prendre com una decisió de vida. "Sempre havia volgut tornar", afirma.

L’habitatge del carrer Solella era una casa que havia envellit pel desús i que el consistori va rehabilitar per promoure un domicili unifamiliar assequible. Ell treballa a la Guàrdia Urbana de Barcelona i la seva dona, a Vic, de manera que el trasllat no va ser precisament còmode. "Més pràctic hauria estat anar a un altre municipi", admet. No obstant això, tenien molt clar què buscaven: ell va créixer a Gallifa i volien que els seus fills també poguessin fer-ho. "Soc feliç de com vaig viure aquí i volia repetir-ho", explica.

En el seu cas, defensa que els beneficis que aporta l’entorn rural són "immillorables". Parla de silenci, de calma, de llibertat per sortir a córrer o agafar la bicicleta i d’arribar a casa i notar que el soroll desapareix, també el mental. "Amb la tranquil·litat i la calma mental que sento en arribar a casa, em compensa fer diàriament 20 o 30 minuts de cotxe", opina. Tarda uns 45 minuts a arribar a la feina, però assegura que no li suposa cap càrrega. Ho veu com a part del procés de "viure on vull viure", rebla.