Trenta anys, dues carreres i un mercat laboral que la tracta "com una nena petita": les barreres que afronten les persones amb discapacitat

El currículum de María Maneiro és encomiable. Als seus 30 anys, està en la seva segona carrera, té dos màsters i prop de 30 formacions en competències digitals, comunicació i gestió. Ha passat per editorials, fundacions i fins i tot la CRTVG, on va col·laborar en l'edició i la guionització dels vídeos de Dígocho Eu. Ara treballa becada al departament de comunicació de la Valedora do Pobo i acaba d'entrar a la llista de Referentes Galegas Executives de Galícia. Així i tot, amb resignació, admet que, per buscar feina, probablement se centrarà en l'àmbit públic, que és on té més oportunitats. I no per falta d'interès en altres aspectes, com la moda, sinó perquè, encara que "sobre el paper la teoria està molt bé", no es correspon amb la realitat que després viuen les persones amb discapacitat, a les quals moltes vegades es continua representant com si fossin "nens petits", lamenta.

Nascuda a Porto do Son, María té una paràlisi cerebral i una discapacitat del 86% i es comunica de manera no verbal, amb un llenguatge de signes fet a la seva mida i al seu rang de moviment. Va començar la universitat amb "por", reconeix, i, de fet, no sabia que tenia dret a l'assistència personal d'una intèrpret. Fins aleshores havia superat totes les etapes educatives sense aquest suport professional: a l'escola comptava amb l'ajuda de cuidadores, però fora del centre sempre havia d'anar acompanyada de la seva mare. Un cop a la universitat -primer al campus de Pontevedra, on va fer publicitat, i ara a la Universitat Europea Miguel de Cervantes, on fa periodisme-, les adaptacions van arribar sense problemes, amb més temps als exàmens o treballs adaptats, per exemple. En aquest sentit, la valoració que en fa és "molt positiva".

Va ser ASPACE (Associacions de Paràlisi Cerebral, on també és orientadora) qui li va parlar de la beca que la va portar a la Valedora do Pobo, on assegura estar "encantada", fent des de notes de premsa fins a entrevistes, passant per la cartelleria de jornades informatives, esdeveniments o dies tan assenyalats com el 25N. Va ser ella qui va demanar entrar al departament de comunicació i li van donar l'oportunitat. L'experiència és la prova d'una cosa que sap bé: que, quan la veuen treballar, els ocupadors se "sorprenen". El problema és arribar fins a aquest punt. "La principal barrera és l'accés", assenyala, la manca d'oportunitats que donen les empreses privades a les persones amb discapacitat, que són, reconeix, "molt escasses". No deixarà d'intentar-ho, tot i haver enviat incomptables currículums, perquè la moda i la publicitat són la seva passió, però, sent pragmàtica, contempla unes oposicions com l'opció "més accessible".

"La principal barrera al mercat laboral és l'accés"

Les barreres van, però, molt més enllà de l'àmbit laboral. María les viu en tots els aspectes de la seva vida. La infantilització, per exemple: amb 30 anys, hi ha qui -sobretot persones de generacions més grans- la continua tractant "com si fos una nena petita". Un cambrer va arribar a preguntar-li si podia beure quan va demanar una copa. En reunions o converses, n'hi ha que miren la seva intèrpret en lloc de mirar-la a ella, o que assumeixen, sense cap motiu, que no entén el que se li diu.

A això s'hi sumen barreres físiques quotidianes: botigues amb caixes adaptades que estan sistemàticament tancades, emprovadors per a persones en cadira de rodes que es fan servir com a magatzems, obres que l'obliguen a fer voltes de vint minuts, places d'aparcament adaptades "limitadíssimes", no poder agafar un autobús sense avisar amb dos dies d'antelació o una cosa tan bàsica com la manca de taxis accessibles de matinada. "Una nit en vam voler demanar un d'adaptat i vam haver d'anar caminant, amb la meva germana empenyent la cadira; i en vam demanar un de normal per a la resta d'amigues", relata.

Ella, celebra, va comptar des del minut u amb el suport incondicional de la seva família, i els seus pares "mai van voler" que es "quedés a casa". D'aquesta manera, el seu missatge per a qui es pugui trobar en una situació similar és d'empenta: intentar-ho, informar-se bé de les ajudes existents i reclamar-les quan no n'hi hagi. Ella mateixa va pagar les taxes de la selectivitat sense saber que n'estava exempta. "La meva orientadora no va buscar bé les coses; jo no havia de pagar ni fer les optatives", recorda. Una lliçó apresa a còpia d'entrebancs que ara converteix en consell.