Científics perforen 523 metres sota el gel a l'Antàrtida occidental per extreure un nucli que pot reescriure el passat climàtic

Durant dos mesos, un equip format per 29 científics, perforadors i enginyers va treballar en torns continuats en un dels punts més remots de l’Antàrtida occidental. El campament es va instal·lar a Crary Ice Rise, a uns 700 quilòmetres de l’estació científica més propera, amb un repte clar: perforar més de mig quilòmetre de gel per arribar als sediments enterrats sota la capa glaçada.

La missió s’emmarca en el projecte internacional SWAIS2C (Sensitivity of the West Antarctic Ice Sheet to 2°C), que vol entendre com ha respost històricament la capa de gel de l’Antàrtida occidental en episodis de planeta més càlid i, amb això, millorar les previsions sobre el futur augment del nivell del mar, segons publica Muy Interesante, d'OKDIARIO.

523 metres de gel i més d’un quilòmetre de tubs fins al fons

Segons el comunicat del projecte, l’equip va travessar 523 metres de gel amb un sistema de perforació amb aigua calenta per obrir el conducte inicial. Un cop a la base, van fer baixar més d’un quilòmetre de tubs fins a arribar als sediments acumulats sota el gel: era el punt d’inflexió de la campanya.

Durant setmanes, els investigadors van extreure un nucli sedimentari de 228 metres, amb capes alternes de llims, sorres i fragments rocosos. El projecte el descriu com el nucli més llarg mai recuperat sota una capa de gel. Cada tram es va descriure, fotografiar i analitzar de manera preliminar al mateix campament abans d’enviar-lo a laboratoris internacionals per a estudis més detallats.

Els primers indicis apunten que el registre podria cobrir fins a 23 milions d’anys d’història, a partir de la identificació preliminar de microfòssils marins en algunes capes.

Petjades d’un passat amb menys gel

A mesura que avançava l’extracció, el nucli va mostrar una variabilitat notable. Hi ha capes compatibles amb dipòsits formats sota una massa de gel assentada sobre terra ferma, com en les condicions actuals. Però en altres nivells hi han aparegut fragments de closques i restes d’organismes marins que necessiten llum per sobreviure, un senyal que suggereix que aquella zona no sempre va estar coberta per centenars de metres de gel i que en alguns moments hi hauria hagut oceà o una plataforma flotant.

Fins ara, la hipòtesi de retrocessos importants del gel se sustentava sobretot en registres obtinguts entorn de la capa de gel (sediments marins propers, plataformes flotants o registres oceànics). La diferència és que aquest nucli ofereix, per primera vegada, un registre directe des del marge intern de la mateixa capa de gel.

L’Antàrtida occidental és una de les peces més sensibles del sistema climàtic global: bona part de la seva base és per sota del nivell del mar, cosa que la fa vulnerable a la intrusió d’aigües oceàniques més càlides. Les observacions per satèl·lit de les darreres dècades indiquen una pèrdua de massa que s’està accelerant. Si tota la capa de gel es fongués, el nivell mitjà global del mar podria pujar entre quatre i cinc metres, segons les estimacions recollides en el comunicat del projecte.

L’objectiu: entendre què passa amb un món a +2 °C

La recerca de SWAIS2C se centra a avaluar fins a quin punt aquesta capa de gel és sensible a un escalfament de 2 °C respecte als nivells preindustrials, el llindar que l’Acord de París intenta limitar. La importància del nucli és que, d’acord amb les estimacions preliminars, inclou períodes en què la temperatura mitjana global va superar aquest llindar.

Ara s’obre la fase més complexa: datar amb precisió cada capa, reconstruir les condicions oceàniques i atmosfèriques associades i determinar quan i fins a quin punt el gel va retrocedir. Si el registre confirma retrocessos substancials en episodis comparables, el missatge seria clar: el sistema ja ha mostrat vulnerabilitat amb nivells tèrmics semblants als que el planeta podria assolir aquest segle.