Carlos González, pediatre: "Algú t'ha dit alguna vegada que els nens de tres mesos dormen sols? Doncs ho sento, no és així"

En un vídeo publicat a Instagram, en el marc del seu pòdcast Criando sin miedo, el pediatre Carlos González aborda una de les preocupacions més freqüents entre mares i pares amb nadons petits: la dificultat dels infants per adormir-se sols.

En el reel, González respon a la consulta d’una mare anomenada María, que explica que la seva filla, de tres mesos, mai no aconsegueix adormir-se sense companyia i pregunta què pot fer davant d’aquesta situació.

El pediatre comença la seva resposta assenyalant que aquesta qüestió és completament habitual, sobretot entre pares primerencs. "Algú t’ha dit alguna vegada que els nens de tres mesos dormen sols? Doncs ho sento, no és així", afirma. Amb això, l’expert deixa clar que els nadons petits no tenen la capacitat d’adormir-se de manera independent.

González explica que, durant els primers anys de vida, els infants dormen amb la seva mare. Assenyala que, en algunes ocasions, poden acceptar la presència del pare o d’una altra persona, però que, en general, prefereixen dormir acompanyats de la mare. Aquesta preferència, indica, no és excepcional ni limitada a una etapa concreta.

La importància de l’acompanyament en el son infantil

El pediatre detalla que, amb el pas del temps, alguns infants accepten canvis en la manera de dormir. Als dos o tres anys, hi pot haver nens que ja no dormin al mateix llit que la seva mare, però sí en un bressol o en un llit col·locat a prop. En altres casos, poden arribar a dormir en una altra habitació.

No obstant això, González aclareix que dormir en una altra habitació no implica necessàriament adormir-se sols. Segons explica, quan un nen dorm separat, el més habitual és que l’adult hagi d’acompanyar-lo fins que s’adorm. Això sol implicar explicar-li contes de manera repetida i quedar-se al seu costat fins que conciliï el son.

El pediatre assenyala que aquesta necessitat d’acompanyament pot mantenir-se durant diversos anys. Segons indica, no és estrany que això passi amb nens de quatre, cinc o sis anys i, fins i tot, en alguns casos, amb nens de set. Afegeix que, a aquesta edat, el nen ja comprèn que, quan s’adormi, l’adult se n’anirà a una altra habitació i no es quedarà amb ell tota la nit.

Tot i així, González explica que molts nens prefereixen que l’adult sigui present fins al moment de quedar-se adormits. Fins i tot quan el nen es desperta a mitjanit, és possible que no plori, no cridi ni s’aixequi per anar a l’habitació dels seus pares, però que continuï valorant la presència de l’adult a l’inici del son.

Amb aquest missatge, Carlos González insisteix que la necessitat de proximitat a l’hora de dormir forma part del desenvolupament habitual dels infants i que no s’ha d’interpretar com un problema en si mateix.