Olga Tubau, advocada: "Cada vegada estem més idiotitzats, cada cop ens eduquem més a través de TikTok"

Olga Tubau es reivindica com “molt més” que una advocada penalista. En una conversa amb el periodista Fidel Masreal publicada a El Periódico, diari del mateix grup editorial que l'EMPORDÀ, Tubau parla dels valors heretats del seu pare comunista i, per primera vegada, posa paraules a la seva salut emocional, l’angoixa i la medicació que pren. Alhora, també recorda episodis clau de la seva trajectòria, com la condemna de José Barrionuevo pels GAL, l’absolució de Josep Lluís Trapero o la defensa de Luis Rubiales.

Una societat "idiotitzada" i el risc del soroll

Un dels temes tractats és com Tubau percep la societat actual. L'advocada ho té clar: el present és un moment complicat per als discursos inclusius i respecte a la diferència. "Cada vegada estem més societat cada cop més idiotitzada, cada vegada ens eduquem més a través de TikTok", adverteix, i posa el focus en la precarietat de les fonts: "Si la font d'informació és una influencer que no ha llegit un llibre en sa vida, serà molt difícil que avancem".

Tot i això, evita instal·lar-se en el catastrofisme. Reconeix que hi ha gent jove extraordinària, però creu que el context és "difícil" quan es parla d'inclusió de persones diferents per origen, per orientació sexual o per "una malaltia mental". En aquest punt, apel·la a una idea atribuïda a Voltaire: "Cultivez votre jardin [cultiva el teu jardí]". I marca un límit clar a la narrativa apocalíptica: "El que no pots fer, perquè llavors sí que acabes amb una malaltia mental, és a dir: 'Això s'acaba, és la fi del món'".

Els valors del pare i la consciència de classe

D'altra banda, quan mira enrere i pensa en el seu pare, comunista, Tubau explica que d'aquell llegat n'ha conservat, sobretot, una brúixola moral i una consciència de classe molt present. "M'ha quedat la consciència que soc una persona molt afavorida socialment i econòmicament, però no oblido d'on vinc", afirma. I ho concreta amb una idea que repeteix com a posicionament vital: "Tinc tendència a posar-me al costat dels desfavorits".

Aquesta mirada, diu, també apareix en les discussions amb el seu entorn, fins i tot amb amics "alguns de molt pijos", quan es queixen d'impostos i pressió fiscal mentre, en situacions límit, trien el sistema públic: s'indigna quan sent que protesten, però "quan un d'ells té un càncer, se'n va al Clínic".

Plorar en un judici i l'exigència d'autocontrol

La conversa entra en el terreny de les emocions a partir d'un record: el dia que va plorar en la defensa final del cas Trapero i després va demanar perdó. Tubau diu que, en aquell instant, va sentir una veu interna taxativa: "Tubau, en una sala de vistes no es plora: això és una discussió jurídica".

Admet que no és habitual veure advocats i fiscals plorar, però també reivindica que tenia dret a fer-ho i es defineix com algú d'emoció fàcil. I recorda una altra escena amb llàgrimes, aquest cop per alegria, després d'un veredicte d'absolució: "Era per felicitat, perquè havia acabat el malson per a aquell noi".

"Prenc escitalopram": posar nom a l'angoixa

Tubau verbalitza sense embuts una decisió que, segons ella, s'ha d'explicar en veu alta: "prenc escitalopram [un antidepressiu] des de fa dos anys. I això es pot dir, i aquestes coses s'han d'explicar". Descriu la seva professió com una suma de llum i foscor: "La meva professió em reporta molta felicitat, però també molt dolor". I explica com l'angoixa condiciona el dia a dia: "pateixo molta angoixa i molts matins, quan em llevo, noto que em falta la respiració".

El pes no s'acaba quan surt del despatx. "Soc incapaç de deixar-ho a fora quan arribo a casa", confessa, tot i que també diu que és "molt feliç" amb el seu marit. Durant anys, va resistir-se a demanar ajuda mèdica: en el seu entorn hi havia gent que prenia antidepressius o medicació per l'ansietat, però ella pensava que "jo sola podia". Fins i tot intentava calmar-se amb música: "Posava Johann Sebastian Bach", però reconeix que quan una cosa està "tan consolidada" no se soluciona així.

El punt d'inflexió arriba després de la mort del pare, quan admet que no va fer bé el dol. La psiquiatra li ho va dir clar: "A part de l'ansietat i l'angoixa, també tens una depressió i has de prendre alguna cosa". Tubau resumeix l'efecte d'aquella decisió amb una frase contundent: "M'ha tornat la vida". I encara ho formula amb més cruesa: "La química m'ha alliberat de tant patiment que ara penso: 'Ets imbècil: per què no ho vas fer fa deu anys?'".

Por abans d'entrar a sala

La medicació, explica, no elimina les preocupacions, però sí el pànic que l'envaïa. Diu que ara no té aquella por reverencial ni la sensació que no se'n sortirà, i que ja no ha de viure amb el terror de mostrar-se igual d'espantada que el client. Recorda fins on podia arribar el cos: "vomitar abans d'un judici".

La paradoxa, admet, és que amb el pas del temps ho viu pitjor. "Ho passo pitjor ara que fa 40 anys", diu. Alhora, quan entra a la sala "amb la toga", sent que aquell escenari el domina i que és preparada per al pitjor: està "preparada per al pitjor". Però abans de travessar la porta, insisteix, "és un horror". I ho relativitza amb una idea que travessa la conversa: la pressió professional conviu amb la personal. "També tens la teva vida personal... Però això és viure".

La necessitat d'explicar el que hi ha darrere la façana

Tubau defensa que se n'ha de parlar perquè qui ho pateixi no es pensi que és feble. Ho formula així: cal visibilitzar que darrere de les façanes d'una ultraseguretat en un mateix, de domini, hi pot haver molta por, molts dubtes".

Línies vermelles: "Ideològic, sí"

Quan parla de límits a l'hora d'acceptar defenses, distingeix entre moral i ideologia. "No. Ideològic, sí", respon. I posa un exemple directe: "Defensaria Donald Trump? No, no". També diu que hi ha casos que no assumiria per manca d'ànim, com els que tenen nens com a víctimes, "llevat que vegi molt clar que el meu client és innocent".

Rubiales, el focus mediàtic i l'Estat de dret

Tubau explica que, quan la van trucar pel cas Rubiales, d'entrada no el volia portar. Diu que el debat li semblava "interessantíssim" —sobre si el petó va ser "amb un ànim sexual o lúbric" i si és o no petó i agressió sexual—, però que li feia "mandra el tema mediàtic" i els comentaris sobre "com és que una dona feminista porta aquest tema". Els seus socis, però, la van empènyer a acceptar-ho, especialment perquè el despatx també porta altres causes d'agressions sexuals en què, segons ella, "creiem que no ho són" malgrat que s'hi demanin penes elevades.

Un cop presa la decisió, va avisar la família. Diu que sabia que a les filles "els cauria com una bomba", i que el fill —que treballa amb ella— la va defensar. Tubau manté que el criteri de fons era una convicció: "És clar" que ho va fer perquè creu en l'Estat de dret.

També descriu el rebuig social que genera el personatge: "Molt rebuig". I contrasta reaccions: "Demanaven fotos a Madrid, i aquí "li haurien tirat ous". Ella, assegura, se n'abstreu.

En la relació directa amb Rubiales, Tubau diu que va ser franca: "Va ser impresentable, Luis: no t'adones que això no es pot fer?". I recorda la resposta d'ell: "Ho he fet tota la vida". Ella li replica amb una comparació tallant: "Sí, i abans els senyors també s'acostaven a les criades contra la seva voluntat, però no per haver-ho fet tota la vida està bé".

Encara va més enllà quan reconstrueix què li hauria recomanat des del primer moment: recomanar dimitir, fer un comunicat, admetre que havia estat deplorable i que algú que fa una cosa així "no pot estar a l'esfera pública". Segons Tubau, el problema va ser el camí contrari: "Vas dir que pels meus collons que no dimiteixo. Estàs pagant el preu per tot allò". Quan ell li va retreure que no era just, ella tanca amb una frase que resumeix la seva mirada: "el món és com és".