Olga Tubau, advocada: “Li vaig dir a Rubiales: ‘Va ser impresentable, Luis, no t’adones que això no es pot fer?’, i ell va contestar: ‘Ho he fet tota la vida’”

Olga Tubau explica els valors en els quals es fonamenta la seva manera d'exercir l'advocacia. I revela la intrahistòria personal de la defensa del polèmic Luis Rubiales, expresident de la Federació Espanyola de Futbol.

Creus en l’Estat de Dret?

Sí. Està minat, mermat, laminat, però com que existeix, hem de fer l’esforç perquè les institucions tornin a garantir-lo. Si tirem la tovallola i diem que s’ha acabat la democràcia, aquest és el pitjor plantejament. El capitalisme ha existit sempre. Als anys 50, 60 i 70 es van equilibrar les desigualtats amb l’Estat del Benestar. Ara els rics són més rics que mai i l’Estat del Benestar està dinamitat, entre altres coses perquè la sanitat pública està desatesa i l’habitatge… Cosins meus van venir d’un poble de Cuenca, van anar a treballar a la SEAT, es van acabar comprant un pis a Nou Barris o a la Trinitat Vella i, amb esforç, es van comprar un terreny a Montserrat i es van fer una casa amb autoconstrucció. Algun dels nostres joves ho pot fer, ara?

Ni de conya.

Ara estem molt pitjor, perquè el capitalisme ja no té pudor. Durant un temps, les empreses volien fer veure que eren socialment responsables… I ara ja és igual, “a pecho descubierto”. Tens un noi de 24 anys que entra en una consultoria i un any després t’adones que ha fet jornades de 72 hores sense dormir i que ha hagut d’anar a una unitat psiquiàtrica d’urgències perquè ha petat. Tot això és molt desesperançador i no sembla que, de moment, tinguem una classe política capaç de revertir-ho. Però s’ha de continuar batallant…

En la parcel·la de cadascú…

Sí. Aquí, com a advocada, què pots fer? Doncs en cada defensa que porto a terme i on invoco una vulneració de drets fonamentals, reclamo la presumpció d’innocència. Si em donen la raó, això ha servit a una persona però també serveix per construir un cos jurisprudencial que ens pot servir a tots.

Et poses algun límit moral, respecte a qui representaries?

No. Ideològic, sí.

Defensaries Donald Trump?

No. No. I sí que és veritat que hi ha coses que no defensaria perquè no em veig amb cor, com temes on els nens són víctimes, a no ser que vegi molt clar que el meu client és innocent.

Li demanes als teus clients si són innocents?

No. La gran majoria em diu: “No és veritat, no ho he fet”.

O et menteixen.

O et menteixen. I després hi ha gent que diu: “Ho he fet i, a partir d’aquí, faci el que pugui”. La necessitat de teràpia que tinc quan em condemnen algú que estic convençuda que és innocent és diferent que si el primer dia el senyor m’ha dit: “Ho he fet” [riu].

Com va ser la conversa amb les teves filles quan vas acceptar defensar Luis Rubiales?

Quan em truquen amb el tema Rubiales, parlo amb els meus socis i els dic que no ho volia portar. El tema el trobo interessantíssim, el debat de si aquell petó s’ha fet amb un ànim sexual, lúbric, i si és o no una agressió sexual.

Ho dius perquè saps què diu el Codi…

Si de sobte l’hagués penetrat, no hi hauria discussió. Un petó pot ser un acte sexual, és veritat, perquè és una zona erògena, però també pot ser una manifestació de carinyo, perquè molts pares i mares fan petons a la boca dels seus fills i aquí no hi ha intenció sexual.

No t’ho pregunto tant a nivell jurídic com…

Jo vaig dir que no volia portar-ho perquè em feia mandra el tema mediàtic i comentaris del tipus: “Com una dona feminista porta un tema així…”. Jo els vaig dir que passava, que no. I em van contestar: “A veure, si portem agressions sexuals —que creiem que no ho són— on demanen deu anys de presó, ara no agafaràs això? Ni parlar-ne”. Un minut després de decidir acceptar el cas, vaig enviar un WhatsApp a la família. El meu fill treballa aquí i em va defensar respecte a les meves filles. Jo sabia, però, que els cauria com una bomba.

L’endemà teníeu sopar familiar.

De l’aniversari de la gran, de l’Elisenda. El sopar va ser un drama. Vam discutir fort. Si encara fos una bronca per explicar què és la presumpció d’innocència o que jo detesto els evasors fiscals… Però era “la gran decepció”: “Mare, tu que tens una trajectòria impecable, que tothom t’estima…”.

Però no vas canviar d’opinió perquè creus en l’Estat de Dret…

Clar. I els ho vaig dir.

Malgrat que sigui un home que genera molt rebuig.

Molt rebuig. No t’ho pots imaginar. A Madrid, quan estàvem en un hotel a la Castellana durant el judici, algun dia que havíem sortit a fer un tomb els dos, la gent el parava demanant-li fotos, autògrafs i dient-li: “Don Luis, no hay derecho lo que están haciendo con usted, esto lo hacen para tapar lo de la amnistía”. Uns sonats! I jo flipant. Aquí li haurien tirat ous pel carrer, però a la resta d’Espanya, per a un sector, és un heroi.

Quina conclusió en treus d’aquest ambient…

El senyor que li deia això és el que vota Vox o aquest PP més ranci, i pensa: “És una feminazi aprofitada, la Jennifer Hermoso, que quiere hundir a este tío, manipulada por el Gobierno y por feministas como las de Podemos, y ¿dónde vamos a ir a parar?”.

Tu t’abstreus de tot això, llavors.

Jo m’abstrec. Sí. A més, a ell li vaig dir: “A veure, va ser impresentable, Luis, no te n’adones que això no es pot fer?”. “Ho he fet tota la vida”, va contestar. “Sí, i abans els senyors també es ficaven al llit amb les criades contra la seva voluntat, però pel fet d’haver-ho fet tota la vida no està bé”. I després també: “Escolta, vas estar molt mal assessorat, perquè si m’haguessis trucat tu al minut u, t’hauria dit: ‘Luis, dimiteix ja, fes un comunicat dient que ha estat deplorable, que ho sents molt, que dimiteixes, que ets conscient que una persona que ha fet una cosa així no pot estar a l’esfera pública i que la Reial Federació Espanyola ha de buscar un altre representant’, i no t’hauria passat res. Ara vas a una assemblea de la Reial Federació i, per collons, que no dimitiré. Estàs pagant el preu per tot això”. “No em diguis això, Olga, perquè no és just”. “Ja ho sé, que no és just, però el món no és com volem, és com és”.

Aleshores, amb les teves filles…

Va ser duríssima, la conversa. Vam tornar a casa tots amb un mal rotllo descomunal. L’endemà els vaig dir: “Em sap molt greu, espero que això amaini, que en puguem parlar tranquil·lament. Jo, com sempre, faré una defensa estrictament jurídica, no defensaré el personatge. A partir d’aquí, valoreu el que el Ramon, el meu fill, advocat, i jo us intentem traslladar sobre el dret de defensa, perquè per a la meva filla petita és que ningú que hagi estat acusat d’una agressió sexual tindria advocat. I això no pot ser. El dia que tingueu un amic en qui creieu i hi poseu la mà al foc, i tingui una denúncia d’aquest tipus, aleshores ja en parlarem”. Però els va costar molt, i devien rebre molts missatges d’amigues i amics dient-los: “Què fa la teva mare portant aquest impresentable?”.

Tothom té dret a la defensa…

Clar. I és molt millor que el defensi algú del meu perfil, que serà molt respectuosa amb la víctima, encara que jo la intentaré posar contra les cordes…

Et vas sentir incòmoda amb les preguntes a la Jennifer Hermoso?

No. Li feia les preguntes i, evidentment, intentava qüestionar comportaments que havia tingut si ho va viure com una agressió sexual. Fa una entrevista just després a la Cadena SER dient que el que havia passat era una tonteria… Però sempre des del respecte absolut, i en l’informe, respecte absolut.

Has parlat personalment amb la Jennifer?

No.

Subscriu-te per seguir llegint