Saltar al buit per "celebrar la vida" i perdre quatre amics en això: 'La fiera' relata la dissort de la colla de paracaigudistes d'Álvaro Bultó

Diu el paracaigudista Armando del Rey que, quan va acabar de veure per primera vegada la pel·lícula La fiera, basada en la història real del grup d’amics amb qui feia salt base, els seus millors amics, no sabia gaire bé ni on era ni què havia passat. "Era com si t’estigués passant l’anestèsia i no saps per on t’han vingut: què m’han fet? M’han cosit una cella? M’han extirpat un ronyó? Va ser un cúmul de sensacions molt intenses i després el pensament de dir: hòstia, tio, quantes etapes he sigut capaç de passar i superar".

Armando del Rey fa 56 anys aquest 2026, regenta al costat del seu germà el millor tablao flamenc del món, l’únic restaurant amb espectacle amb estrella Michelin —el madrileny Corral de la Morería—, va ser campió del món de salts de BMX el 1996, ha fet surf a platges de mig món, però el que el defineix, el seu ADN, és saltar amb paracaigudes des d’on calgui. Ho ha fet més de 3.000 vegades. La mateixa passió que compartia amb els seus germans de tribu Manolo Chana, Álvaro Bultó, el xef televisiu Darío Barrio i l’alpinista Carlos Suárez, amb qui va recórrer mig món buscant fites impossibles, superant qualsevol límit. Tots van morir volant amb un wingsuit, un vestit d’ales que els permetia planejar fins a 250 quilòmetres per hora.

"Quan vaig conèixer la història em va impactar moltíssim. Alejandro Hernández [guionista] i jo vèiem clar que hi havia una pel·lícula. Estàvem a un mes de rodar Valle de sombras i, per tema de visats, ens en vam haver d’anar al Pirineu. Estant just a Candanchú, Fernando Bovaira [productor] em va trucar i li vaig dir que sí. I justament una part de la pel·lícula l’hem rodat allà", relata Salvador Calvo, el director de La fiera, que s’estrena aquest divendres als cinemes i que està protagonitzada per Carlos Cuevas, Miguel Bernardeau i un Miguel Ángel Silvestre que clava el paper de Barrio, "sempre valent, sempre tirat endavant".

"Han fet una feina brutal tots"

"Em sembla que han fet una feina brutal tots: la del guió, la direcció de les escenes, com s’ha fet, el nivell dels actors. És que aquesta història potser l’agafa un altre i la destrossa", relata Armando, que creu que la pel·lícula arriba com un "regal" per a tots els que van viure aquella història i com el merescut homenatge als seus amics morts.

Utilitzant el recurs del fals documental, Calvo teixeix una història cruament fidel als fets reals, on l’infortuni es va emportar quatre vides, "una maledicció" als ulls de l’únic supervivent, perquè la dada desafia qualsevol estadística coneguda. A través dels ulls del personatge que representa la Miriam, la parella de Carlos Suárez, el director presenta el grup: "els vas entenent, sabent de què va tot plegat", que no és res més —ni menys— que "la llibertat personal que té cadascú per fer el que vulgui amb la seva vida", precisa el director, que sempre busca amb les seves pel·lícules "plantejar més preguntes que respostes".

"Moltes vegades als amants dels esports de risc se’ls veu com a bojos, com a egoistes, però jo dic: espera’t, t’ensenyaré com viuen i potser ho entendràs", afegeix Calvo. "Molta gent es penedeix de viure la vida com d’altres volien que ho fes, i no com ell volia. Ells sí que ho van fer. Ho deia Darío (Barrio) en alguns dels seus vídeos: la meva vida serà més curta, però he viscut tan intensament que equival a tres vides", assegura el director del film, que va guanyar el Premi Goya el 2021 al Millor director pel seu segon llargmetratge, Adú.

En els preparatius previs del rodatge va ocórrer una tragèdia que gairebé va fer cancel·lar la pel·lícula. Carlos Suárez, que estava entusiasmat per poder honorar la memòria dels seus amics morts, va morir després de saltar des d’un globus aerostàtic sense que se li obrís cap dels dos paracaigudes. Un cop molt dur per a tot l’equip, però moltíssim més per a familiars i amics de l’alpinista. "Estic gairebé convençut al 99% que va tenir una pèrdua de coneixement", comenta Armando sobre el seu amic. La tràgica mort va posar en suspens el rodatge durant setmanes.

"Teníem molt clar que si la Miriam no volia que seguíssim, no ho faríem. Es va prendre el seu temps i, finalment, ens va dir que sí i es va convertir en un homenatge. Tots hi vam connectar molt més amb la història", valora el director, que considera que la pel·lícula no és, tanmateix, tràgica, "sinó vitalista, perquè reflecteix les ganes de viure; la vida és el contrapès de la mort, i quan la tens a prop li dones un valor més gran".

Armando, que ja ha vist la pel·lícula tres vegades i a qui encara li posa la pell de gallina, admet que no sap gaire bé si el film agradarà o no. "És un esport tan controvertit, que genera tant rebuig, que no ho sé. Només ho entenen els que estan a l’entorn o gent del nostre mateix perfil", afirma el paracaigudista.