Així és la copaternitat: ets pare amb un (nou) "amic" i comparteixes la criança

El Diego té 39 anys i és solter. Sempre ha volgut ser pare, però mai no ha trobat la persona adequada. Les seves relacions no acabaven de quallar i ell preferia esperar. Un dia, mentre mirava un vídeo a internet, li va aparèixer una publicitat sobre un nou concepte: la copaternitat. Per ser pare ja no necessitava una "mitja taronja", només una bona amistat. En realitat, sempre ha estat possible tenir fills amb amics, però ara ja no cal que ho siguin de manera convencional.

Hi ha agències que posen en contacte dues persones que potencialment podrien entendre’s bé perquè tinguin una criatura en una clínica de fertilitat. Espanya s’hi va introduint a poc a poc: es tracta d’un model de família basat en la criança sense vinculació amorosa, amb algú amb qui s’estableix una relació de confiança i un pacte legal que defineix què aporta cada part a la vida del menor. Als Estats Units, França o Anglaterra fa anys que funciona amb èxit.

A Espanya ja hi ha agències especialitzades a crear aquest tipus de connexions amistoses des del 2021 i, en aquest temps, ja s’han produït deu naixements. La principal empresa en actiu es diu Copaternidad i la seva propietària, Carmen Balaguer, explica que el primer pas és una entrevista exhaustiva als aspirants: "Els preguntem on viuen —l’ideal és que sigui a prop—, si tenen previst mudar-se, com és el seu entorn familiar, quina ideologia tenen, el seu estil de vida, l’alimentació, si fumen i què busquen en la copaternitat", detalla. Els perfils resultants solen ser similars: "Parlem de persones amb estudis superiors, feines qualificades i un concepte important de l’autocura".

Interrogatori i examen

Un cop superada aquesta fase inicial, l’agència busca un aspirant compatible. No es tracta de trobar l’amor, sinó afinitat i una bona entesa, la confiança pròpia d’una amistat. Així i tot, hi ha hagut algun cas en què les dues persones s’han enamorat i han acabat formant una família tradicional.

Abans de començar a quedar, els candidats fan una sèrie d’exàmens amb preguntes personals i situacions que podrien sorgir durant la criança. Serveixen per tenir una idea de com reaccionaria l’altre i per establir pautes. També es decideixen aspectes bàsics de la convivència: si compartiran pis o no, o si ho faran els primers mesos perquè el nadó no se separi de la mare.

En aquest punt del procés es fa un primer pagament de 490 euros i es continua amb trobades entre els futurs pares. Aquesta etapa sol durar aproximadament un any. Si tot prospera, tots dos signen un acord i un conveni regulador amb la custòdia pactada. Aleshores es procedeix a la fecundació en una clínica i es fa un segon pagament de 490 euros. Quan el nen creix, s’estableix una custòdia compartida. "No és com uns pares divorciats; la idea també és passar temps tots tres i no limitar-se a anar-se alternant", explica Balaguer.

El cas del Diego

Diego Fuentes, d’Ourense, sempre ha tingut el desig de ser pare, però confiava que acabaria trobant algú amb qui compartir-ho. "Ja havia tirat la tovallola, perquè no sabia que existís res semblant a la copaternitat. Sabia que hi havia l’opció de l’adopció per a homes sols, però crec que, quan ets una persona sola, els terminis són llarguíssims", explica.

Va trobar un anunci de l’agència Copaternidad i va començar a investigar aquest nou model. "Vaig pensar que no necessàriament havia de ser pitjor que altres sistemes. Al final es tracta de conèixer algú amb qui estableixes una afinitat i, si funciona, perfecte; i si no, el procés s’atura", diu.

A finals de setembre li van presentar la Carmen, una altra gallega que viu a Barcelona. Ell treballa a Madrid, però la idea és traslladar-se a Galícia quan iniciïn el procés de fecundació. El seu ideal seria conviure, com a companys de pis que comparteixen un fill, almenys mentre sigui viable. Abans, però, han de crear un vincle. De moment s’avenen bé, però el procés és llarg i la idea és passar un any quedant cada setmana.

Abans que neixi el nen, si algun dels dos conegués una altra persona, caldria renegociar les condicions o fins i tot aturar el projecte si així ho decideixen.

És ètic?

El Comitè de Bioètica d’Espanya va publicar un informe sobre aquest model en què advertia del risc de "cosificació", en considerar el menor com a subjecte d’un contracte. Amb tot, el sociòleg de la USC Jorge García Marín assenyala que també són processos mercantilitzats les agències d’adopció o les aplicacions de cites per conèixer gent, "i això ningú no ho qüestiona".

Segons la seva opinió, ens trobem davant d’un nou model familiar que encaixa amb els temps actuals i amb la vida laboral contemporània. "El model de família tradicional fa molts anys que està fragmentat; aquest cas no és tan sorprenent si l’analitzem des de la perspectiva de l’organització social", afirma. I recorda que Bauman ho definiria com a "modernitat líquida", una etapa de la societat en què les estructures —feina, família i relacions— són fluides i canviants.

La idea que un nen necessita necessàriament una figura materna i una de paterna per créixer està més que superada: "Avui dia hi ha molts tipus de monoparentalitat. També hi ha parelles que es trenquen i mantenen una mala relació", recorda el sociòleg.

Marín també adverteix del problema demogràfic a Espanya, en part vinculat a les dificultats de conciliació, però també a la inestabilitat laboral i als problemes d’accés a l’habitatge. "Potser no és la solució definitiva, però sí un model més que garanteix dos referents adults", conclou.